El nostre pare,
ha fet cent anys. Efectivament, arribat el final de l’any 2013 s’esqueia
rememorar que fa cent anys –un segle!-, naixia al poble d’Ares, el tercer fill
–Demetria, José i ell-, d’una colla de germans que encara el seguirien, a la
casa familiar, a la vora del castell. Encara que, en realitat, fou el quart
fill, comptant a la primera -Julieta-, que morí ofegada a la València de
començaments del segle XX -on servia-, en aquell històric i fatídic desbordament
del Túria.
Tornant a mon pare, no cal dir com ens manteníem
expectants, malgrat la relativa bona salut de què encara gaudeix, en tal d’assolir
una tal i assenyalada data. Finalment arribà el dia i, amb alguna antelació, la
família anàvem fent les previsions subsegüents que varem haver d’ajustar al
protocol de la pròpia residència de la 3ª edat, a Castelló, on el nostre pare
s’hi troba. I és que –ja teníem el referent de l’altre centenari, Victorino-
l’alcalde de Castelló té el “detall” de visitar a la persona que fa els cent
anys, com així ha estat.
Els familiars més propers –i la resta de companys
residents- hi érem a l’espera de les autoritats locals que, finalment, es
presentaren a això del mig dia. Ens havien situat a la sala gran de la planta
baixa, amb solemnitat: la gent en fileres de seients i mon pare al bell mig de
la “presidència” en una butaca de “sinyó” –com dirien al seu poble- envoltat de
tots nosaltres. Al poc entrava l’alcalde i el seu seguici, guiats pels
directius de la casa: salutacions, encaixades de mans i la felicitació al
centenari, alhora que se li feia obsequi d’un plat de ceràmica artística. El
meu germà i jo al seu costat, anàvem explicant-li i completant-li el què a la
seua oïda –ja no massa desperta- li arribava de paraules i salutacions: “És
l’alcalde de Castelló, que ve expressament a felicitar-te pel teu
aniversari...” “Ah? Vostè és l’alcalde?” –mirava de confirmar- “Sí, sí...” li
responia el batlle de la Plana. I mon pare, encara: “Vostè és molt jove. Vostè
és un xiquet...” “Bé tant com això...” “Clar –afegíem- en comparació amb tu...”
I les fotos... què és del què es tracta en actes oficials amb presència
d’autoritats. Un pèl de conversa més i l’aperitiu preparat, al hall de la planta baixa. Noves
salutacions i acomiadament, tot seguit, dels visitants mentre nosaltres ens
incorporàvem al menjador, on s’anaven situant els residents, a les seues taules
de cada dia i on, a mon pare i família, ens havien preparat la taula
presidencial.
Així que dinàrem entre converses i brindis, fins al
moment del pastís de l’aniversari, per a la cinquantena de comensals, d’unes
proporcions notables i unes espelmes al mig, amb el núm. cent que bufà i apagà
el protagonista. Tot seguit era de rigor dir unes paraules –mon pare ja anava fent
gestos d’agraïment i dient “gràcies, moltes gràcies”-, així que aprofitant que
Victorino ja li havia dedicat espontàniament –ens sorprengué a les postres uns
crits a ple pulmó- una jota, vaig prendre la paraula a l’hora del cafè per
donar-li les gràcies i, a continuació, la vaig donar –les gràcies- a
l’organització, al personal i a tots els presents per l’atenció i l’afecte
demostrat i com el papà es trobava d’a gust enmig de tots ells, des que
entraren la mamà i ell, feia ja una colla d’anys. També Juanjo, el meu germà,
dedicà unes paraules d’agraïment a la concurrència, recordant alhora la figura
de la nostra mare i passà la paraula a l’alcalde d’Ares, que ens acompanyava
des de bon començament. Així Abelard Tena li entregà, formalment, la placa del
centenari que ja li havien preparat a l’estiu, comptant que hi pujaria a la
festa dels jubilats, cosa que no pogué ser, perquè hi hagué que
hospitalitzar-lo, a conseqüència d’una pneumònia
que li sobrevingué.
L’alcalde del poble d’Ares es trobava satisfet d’haver-nos
acompanyat i destacà que era el primer centenari a qui havien tingut ocasió
d’homenatjar, amb l’entrega de la placa commemorativa. Aplaudiments i noves
fotos i manifestacions d’afecte. Amb Abelard havíem mantingut ja des que ens
presentaren, a la seua arribada –havia etat el meu germà qui havia contactat
amb l’ajuntament d’Ares- una conversa intermitent que em confirmà la
coincidència amb l’ “Abelardet” que jo recordava i que Juanjo, més jove que jo,
no tenia present. Efectivament, ja fa alguns mesos vaig accedir a la web del poble i em vaig quedar
agradablement sorprès de la seua qualitat i continguts –històrics,
paisatgístics, informatius...- i, en la presentació, s’incloïen unes paraules
de l’alcalde actual –abans hi havia hagut el fill de Rosita la del Mas Blanquí,
amiga de la infantesa, de quan nosaltres hi pujàvem, als estius-, que
incorporaven la seua foto i que a mi, en llegir el seu nom “Abelard”, em portà
a identificar-lo amb el fill menut de la panaderia
del poble i, fins i tot, vaig trobar-li una certa semblança amb la dona gran de
la casa, la sra. Joaquima, mare del sr. Juanito, el seu pare.
De manera que, en ser-nos presentats mentre esperàvem
a l’alcalde de Castelló, ja el vaig abordar en preguntar-li si era germà de
Carmencita i fill, per tant, de la sra. Rosalia la del pa, cosa a la què
respongué afirmativament. A partir d’allò anàvem conversant al respecte, perquè
jo guardava molt bon record d’aquella família, doncs ja se sap que als pobles
tot és molt personal i directe: jo anava cada dia a buscar el pa, com a fill
major que ja ajudava a la mamà en certes coses, enfilant la costera cap a la
Mola i trencant a l’esquerra, en arribar al barri de Montjuic. Al poc i en la
filera de cases de la dreta hi havia la venda del pa, entrant per la porta amb
canyís com totes i, una vegada dins, una dependència amb prestatges on
s’expedien aquelles fogasses i barres tant bones. Habitualment era la sra.
Rosalia la qui despatxava, però sovint –quan ella estaria pastant al forn- hi
havia la sra. Joaquima -mare del sr. Juanito, com he dit i a qui se li
semblava, el seu net-. I, en ocasions, el mateix sr. Juanito, que tenia un
posar més seriós, però agradable i que traspuava bonhomia. Justament d’aquell
temps em ve el record, mentre em despatxaven la comanda de ma mare, que un
marrec s’arrossegava pel terra i sentia que li deien “Abelardet”, el germanet,
per tant, de la que jo coneixia com a “Carmencita”, de la colla de xics i
xiques –alguns d’ells “forasters”, com els “valencians” i nosaltres- que ens ajuntàvem
de tant en tant, especialment per les festes, a les processons, al ball pla o
als bous.
Passà, però, que acabats els estudis de magisteri es
feia més difícil pujar a Ares, com abans: l’estiu de les oposicions, l’accés a
la universitat, els estudis de pedagogia –primer a Barcelona i desprès a
València- m’anaren distanciant del poble i no vaig poder seguir, tant
directament, el decurs dels esdeveniments, Vaig saber que aquella família es
traslladà a viure a la casa de la sra. Rosa, a la Nevera, encara que no endevinava
el perquè i ara Abelard m’ho ha explicat: doncs resulta que la bona de la
nostra veïna s’havia casat en segones núpcies amb el seu avi i pare de sa mare
i, en trobar-se ella ja molt major, decidiren traslladar-s’hi des de la casa de
Montjuic. El cas és que ma mare i la sra. Rosa –la “Roseta” con es deia ella
mateixa- es feren molt bones amigues, arran de què ens posàrem a viure a la
casa del cantó –propietat dels masovers de La Llàcova, de Morella- i des del
menjador de la qual es veia sa casa. Era el nostre un edifici nou que es
composava de dos habitatges: al primer, amb mirador, havia viscut un jove metge
–Dn. Arturo- i la seua esposa, amb els qui manteníem també bona relació i fou
ell qui, en detectar-me un brot de “febres de Malta” aconsellà traslladar-nos
de seguida a Castelló. Abans i desprès, però, les relacions amb la sra. Rosa
foren de molta confiança i tot començà en haver buscat llet de vaca per a
nosaltres –acostumats a Castelló amb la vaqueria de “Tico”, al costat de casa
al camí LLedó-, que no trobàrem sinó amb la sra. Rosa, que tenia una vaca,
precisament, de la què tenia cura una xica fadrina “Carmeta”, que la portava a
pasturar i a abeurar a la bassa-. Així es generà aquella amistat i era habitual
que passàrem les vesprades a sa casa i fins i tot berenàrem allà, mentre la
mamà i la sra. Rosa cosien plegades i ens feia alguna confidència: vídua i amb
un únic fill, la pobra l’havia perdut a la mili i la seua foto hi era allà... i
també la corona del soterrar que tenia penjada a la paret, damunt del seu llit.
I encara més records: des de la finestra on érem es
veia tot el barri assolat on hi havia hagut l’hospital, que fou enderrocat pels
bombardejos dels alemanys, segons m’explicava Abelard que s’havia pogut
documentar últimament. Sembla que l’aviació del Führer –aliat de Franco-
comprovava l’eficàcia (!) d’armament i aparells i prengué Ares com a boc
expiatori –a modus de “Guernica”, al
nostre territori- per mesurar-ne la mortaldat que generava. Encara parlàrem una
bona estona més fins que se n’hagué d’anar i l’acomiadàrem, mentre la gent
anava passant per la taula per felicitar personalment, al centenari, amb qui
pujàrem a la seua habitació i, al poc, es quedà descansant del seguit
d’emocions del dia...
No cal dir que fou una experiència irrepetible i no
parem de donar gràcies a Déu, per haver-nos atorgat l’oportunitat d’haver-la
gaudit.
