Encara o ara més que mai. Perquè les últimes
informacions i denúncies de les què es fa ressò ACAT -Acció dels Cristians per
l’Abolició de la Tortura- són esfereïdores, doncs pensàvem que en una
democràcia que es diu consolidada –l’espanyola- això ja no ocorria i ens
resistíem a creure les denuncies internacionals –Amnistia de manera
sistemàtica- que es venen formulant contra la tortura a l’estat espanyol.
Però la gravetat de la situació resta palesa, quan el
propi Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa –CPT- avala
l’informe d’experts independents, on es denuncien les condicions de detenció i
determinats procediments d’immobilització, com la postura del “superman”,
practicada amb presumptes terroristes. Així mateix es critica el règim
d’incomunicació al què se’ls sotmet i es demana la presència d’un lletrat, des
del primer moment de la detenció. Com no podia ser d’una altra manera, el
govern espanyol ho nega, com nega totes les evidències que el posen contra les
cordes. És així com les paraules del professor Tomàs i Valiente –víctima del
terrorisme d’ETA-, mantenen tota la seua vigència: efectivament, l’any 1969, el
catedràtic de dret, en prologar l’obra de Beccaría De los delitos y las penas, afirmava: “No és avui la tortura un
recurs emprat per la policia d’estats civilitzats i occidentals o lliures?” I
afegia: “encara que, naturalment, no es reconega així, davant l’opinió
pública”.
També ho resumia perfectament el Premi Nobel
d’Economia, Joseph Stiglitz, en afirmar: “Succeï l’impensable: un president
dels EEUU –Bush- defensà l’ús de la tortura...i ignorà el Conveni internacional
que prohibeix utilitzar-la en qualsevol circumstància.” Clar que el propi
departament de Justícia dels EEUU elaborava un dictamen “ad hoc”, per defensar
aferrissadament i justificar-les les tàctiques més cruels, aplicades per la CIA i l’exèrcit nord-americà
als presoners d’Afganistan i de l’Iraq, que consistien en doloroses tàctiques
de tortura física i psicològica, com colpejar-los al cap, submergir-los a
l’aigua a punt d’ofegar-los, sotmetre’ls a molt baixes temperatures,
obligar-los a escoltar música estrepitosa, que els impedia dormir dies i nits
seguides i emmanillar-los durant hores en postures fatigoses. I encara hem
hagut de conèixer l’episodi lamentable de la complicitat dels estats europeus
–Espanya inclosa-, en el trasllat il·legal i en condicions infrahumanes de
simples “sospitosos” de terrorisme, cap a la base nord-americana de Guantánamo,
a l’illa de Cuba, que obligà al Parlament europeu a emetre una Resolució, el 14
de febrer de 2007, reconeixent la complicitat i condemnant el transport i
detenció il·legal de presos, el manteniment de presons secretes i la pràctica
habitual de la tortura, que ha fet parlar al professor Capella de “barbarització”
de la humanitat. I encara dura, perquè el centre de tortura i detenció de Guantánamo,
malgrat les bones intencions d’Obama, es manté obert
La “justificació” –és a dir l’excusa- per a l’ús
quotidià d’aquells procediments aterridors, ha estat el terrorisme que diuen
combatre, quan el que fan és, justament, fomentar-lo i donar-li “ales”. Perquè
per més criminals i injustificables que siguen –que ho són- les accions
terroristes, únicament poden ser combatudes –com afirma el jurista Jiménez
Villarejo- des dels paràmetres de l’imperi de la llei i amb els instruments
propis de l’Estat democràtic i de dret.
Qualsevol altra “solució” degrada i perverteix la democràcia i genera tota
classe d’abusos, arbitrarietats i atemptats contra els drets humans.
Altrament el terrorisme no apareix per casualitat, ni
per enveja dels països subdesenvolupats envers la nostra riquesa i benestar.
Tampoc pel choque de civilizaciones
que alguns polítics –d’abans i d’ara- d’ingrata memòria, encara defensen sense
rubor. El primer i últim origen d’una tal lacra de la humanitat es troba en la
pobresa generalitzada de més de mig món; en l’explotació dels recursos –especialment
el petroli, però també l’aigua i la riquesa maderera- dels països pobres a
favor i per part dels països rics; en els conflictes territorials, ètnics o
econòmics, hàbilment atiats pels països colonitzadors; en les accions
bèl·liques despietades dels països poderosos –amb els EEUU al capdavant- per controlar
els punts estratègics del planeta; en el manteniment de règims polítics
titella, falsament democràtics, al servei dels interessos de les nacions riques
i poderoses; fins i tot en les profundes desigualtats socials dins el nostre
món desenvolupat, amb barris immensos empobrits i degradats, amb altíssims
nivells d’atur i misèria, al costat de l’opulència de districtes elegants i
provocadors. Amb una panoràmica semblant –amb comerç d’armes incontrolat, per
l’afany de guany dels països productors, és a dir dels països rics i alhora
colonitzadors-, no és estrany l’aparició del descontent i la revolta, on els
més agosarats es converteixen en “líders”, contra l’opressió, que practiquen
–practiquem?- els països “civilitzats”: el terrorisme està servit.
És aleshores, quan des de la societat benestant
occidental i “democràtica”, s’enlaira la proclama de la necessària i
“justificada” intervenció per combatre
aquell terrorisme...amb un altre terrorisme igual o pitjor: el terrorisme
d’Estat, que manipula al seu arbitri els podes públics i fins i tot les lleis,
per combatre la lacra que ells mateixos han generat. I això conculcant les
garanties jurídiques dels propis ciutadans del món occidental, que veiem com
les llibertats i els drets individuals i col·lectius es posen entre parèntesi,
per raons de força major: el combat (!) contra els terroristes. És així com hem
iniciat la cursa cap a l’afebliment i fins i tot la destrucció de l’Estat
democràtic i de dret.
El que cal és que ens enfrontem –diguem-ho una vegada
més- amb coratge a les causes últimes i originàries –socials, polítiques i
econòmiques- que el provoquen: la pobresa generalitzada de més de mig món;
l’explotació dels recursos dels països pobres a favor i per part dels països
rics; els conflictes territorials, ètnics o econòmics; les accions bèl·liques
despietades dels països poderosos –amb els EEUU al capdavant- per controlar els
punts estratègics del planeta; el manteniment de règims polítics titella, falsament
democràtics, al servei dels interessos de les nacions riques i poderoses;
l’ofegament del dret de lliure autodeterminació dels pobles; fins i tot les
profundes desigualtats socials i econòmiques dins el nostre món desenvolupat,
com resulta palès a qui no vulga amagar el cap sota l’ala.
Aleshores, amb la generalització del respecte a la
llei internacional, la distribució equitativa dels recursos, la implantació de
la justícia i la pau arreu del planeta, no caldrien les mesures d’excepció que
ens presenten com a “inevitables”. I, en tot cas, si els ciutadans han de ser
protegits del(s) terrorisme(s) -també del terrorisme d’Estat-, cal que ho
siguen des de principis inamovibles, superiors, de moral universal i d’ètica
reconeguda. A saber: el principi de la inviolabilitat de la dignitat humana, el
principi de la pràctica dels drets humans i llibertats fonamentals i el
respecte a l’Estat de dret i a les lleis que en dimanen. Tanmateix en una era
bèl·lica com la que ara mateix travessem, es percep com es difumina la vessant
econòmica, social i legal dels estats democràtics en favor de l’enfortiment i
la glorificació de l’Estat penal. Una era bèl·lica que genera i diu fonamentar
un nou (des)ordre internacional i que tingué la màxima expressió en la invasió
de l’Iraq, tal com explica la tractadista Pérez Cepeda: “Avui la guerra s’ha
convertit en una situació generalitzada i permanent...de manera que –en
aquestes condicions- no podem albirar cap esperança de pau”.
Fins i tot el Dret penal s’aplica sense els necessaris
lligams democràtics de control, per tal de combatre la dissidència, ni que siga
pacífica, en nom de la “seguretat nacional”. I, a Espanya, en això hem
esdevinguts experts, amb la condemna generalitzada de ciutadans i ciutadanes,
amb l’argumentació -gens jurídica per cert- de constituir el corazón y las entrañas de ETA-, en un procés denunciat pels juristes
com a plagat d’irregularitats i de manca de proves. Aleshores el Dret –o la
utilització del Dret, millor- més que no en una garantia per als ciutadans i en
una limitació dels excessos del poder executiu, es converteix en una simple
tècnica a favor del mateixos interessos de l’enfortiment del model indiscutible
i monolític d’Estat penal. Òbviament i finalment de caire econòmic, perquè és el
model econòmic dels poderosos qui guia totes aquelles actuacions.
Sembla haver-se oblidat del tot la declaració de
Berlín, sobre “la defensa dels Drets Humans i de l’Estat de dret, del 28
d’agost de 2004, quan es fonamentava la lluita contra el terrorisme” en els
següents termes:
-Els Estats han d’observar, en tot moment, la
prohibició contra la tortura i tractes o penes cruels, inhumans o degradants.
-Els actes en contravenció de les Normes
Internacionals dels Drets Humans, mai no poden ser justificats.
-Els Estats no poden mantenir detinguda una persona,
secretament i incomunicada.
-Els Estats
han de proporcionar a totes les persones
privades de llibertat l’accés ràpid als seus advocats, als membres de la seua
família i al personal mèdic.
Resulta, per tant, evident i urgent sensibilitzar
l’opinió pública i mobilitzar totes les organitzacions civils i religioses que
defensen els drets humans i la lluita contra la tortura, per tal d’exigir el
respecte al dret internacional, en favor de la dignitat de les persones. I més
encara en favor de l’establiment i generalització arreu del planeta d’una
veritable pau. La que els clàssics defensaven com a derivada de la justícia –justitia et pax osculatae sunt-, en lloc
de la falsa pau, obtinguda per la força –si
vis pacem para bellum-.
Com hem arribat, però, a la situació
actual? Recordem que, arran de la segona guerra mundial, tot i la pau imposada
pels vencedors, es mantingué durant dècades l’anomenada “guerra freda” entre
els blocs occidental i soviètic, en forma de conflictes perifèrics i l’afavoriment de règims autoritaris d’un i
d’un altre signe, als països satèl·lits –el règim franquista n’és un exemple-.
Una de les conseqüències més negatives d’una tal situació fou una autèntica
“epidèmia de la tortura”, que generà el rebuig de bona part de la societat i es
concretà en la creació d’Amnistia Internacional –AI- en 1961, l’entitat pionera
i més acreditada en la lluita contra aquella pràctica execrable, que fou
qualificada de “nova esclavitud”. Les seues denúncies i intervencions
culminaren en la presentació de més d’un milió de signatures davant l’ONU i s’aconseguí,
així, la promulgació de la
Declaració de les Nacions Unides contra la tortura, de 1975.
Al llarg de la dècada varen sorgir
altres entitats amb el mateix objectiu, com ara la “Vicaria de la Solidaritat”, en 1973, a Santiago de Xile,
contra la repressió de Pinochet i se celebrà la Conferència de
Seguretat i Cooperació Europea, a Hèlsinki, en 1975, que denunciava la pràctica
de la tortura als països de l’òrbita comunista. Un any abans, el 1974, a Versalles, un
pastor protestant italià –Tullio Vinay- llançà una crida als cristians, contra
les tortures que es practicàvem al Vietnam pels ocupants americans. Aquell
revulsiu pels silencis de les esglésies front a la tortura donà origen al
naixement d’ACAT –Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (1)-, que té la
seu a l’estat espanyol, a Barcelona. Immediatament ACAT es coordinà amb AI, en
la seua tasca de sensibilització i de tramesa de cartes urgents a favor dels
presos torturats arreu del món. Però ACAT no vol suplantar a AI i afegeix a
aquella intervenció el suport i la solidaritat als torturats, des de la
pregària i la consideració de la dimensió espiritual de tot ésser humà, siga de
la religió que siga o agnòstic. Encara que val a dir, que ACAT no té caràcter
confessional, ni tampoc és una associació laica, sinó cristiana ecumènica
–luterans, ortodoxos, quàquers, anglicans i catòlics-. I tot i la seua
independència de les esglésies oficials, ha fet gestions fins i tot davant el
Papa –com en el cas de Pau VI, en 1977- instant-lo a intervenir davant els
estats –algun d’ells catòlic, com l’Espanya d’aleshores- per denunciar les
tortures practicades. I davant el Consell Ecumènic de les Esglésies, amb seu a
Ginebra, per trencar el silenci culpable i còmplice de tantes institucions i
governs, que practiquen una violació sistemàtica dels drets humans.
A poc a poc es va estenent la
consciència mundial contra una pràctica tan degradant, amb la creació de la
figura del Relator sobre la tortura de l’ONU, en 1985, un any desprès de què en
el marc de les Nacions Unides s’adopte la Convenció contra la tortura. També les
Organitzacions No Governamentals –ONGs- van afirmant la seua presència i
autoritat moral davant la societat civil, així com en la seua capacitat d’influir en la legislació i en la presa de
decisions polítiques i, fins i tot algunes –cas d’ACAT- obtenen l’estatut
consultiu davant el Consell d’Europa, que els permet adreçar-se a l’Assemblea
Parlamentària, cooperant en les tasques d’informació i sensibilització de la
població i presentar propostes legislatives contra la tortura. En el cas de la Constitució Espanyola
de 1978, es recull a l’art. 15 que diu: “Todos
tienen derecho a la vida i a la integridad física y moral, sin que en ningún
caso puedan ser sometidos a tortura, ni a penas o tratos inhumanos o
degradantes...”
No sembla, però, que aquesta part de la Carta Magna se l’hagen llegida
alguns polítics, que fan una lectura partidista i sectària de la tan
sacralitzada Constitució. I el què es més lamentable de tot és que, encara, el
nostre país apareix en els informes anuals d’AI, amb racons foscos de
pràctiques de tortura, que no han estat investigades fins a les últimes
conseqüències. Ni sembla que s’hagen pres totes les mesures pròpies d’un Estat
de dret i democràtic, perquè això no torne a passar, ja que massa sovint
fiscals i jutges –tan diligents en substanciar segons quines causes i en dictar
sentències “exemplars”-, ignoren les denúncies presentades per casos de tortura.
I mentre aquesta lacra no siga eradicada, ni com a cristians ni com a ciutadans ens podem sentir a gust ni
segurs.
(1) Vegeu la
publicació “Per una reflexió urgent sobre la tortura”. Doc. ACAT núm. 26, 2007.
