Carta oberta POBRETS!

Pobrets, polítics “populars” (?) que estan sent objecte d’assetjament (!) per part de turbes violentes (!) i desagraïdes, de milers de desnonats de les cases que ocupaven i que es troben al carrer, amb els seus fills i familiars...On s’ha vist no respectar la “intimitat” de la vicepresidenta del govern i certs diputats, desprès de l’esforç i dedicació incondicional d’aquells polítics a salvar els estalvis, els llocs de treball i els habitatges de la gent senzilla? Com es pot tolerar –en una “democracia”- que els ciutadans protesten, indignats, i ocupen el carrer –que Fraga ja havia avisat que era “seu”- contra la manera de fer política dels hereus del franquisme, per més raó que tinguen?

Decididament Rajoy s’està comportant de forma massa tolerant amb tants milions de “proetarres” i “pronazis”, com els que cada dia protesten i deslegitimen la seua política, demanant la seua dimissió. Tota repressió és poca.

Dies feixucs UN POC DE TOT

 

Dotze intervencions quirúrgiques, de les quals set en els últims tres anys, ha patit el rei. Ara li prescriuen entre dos i sis mesos de baixa... no sabem si amb el 50% de deducció del sou, tal com se li aplica a qualsevol contribuent, arran dels “retalls” patrocinats pel govern de Rajoy... Tampoc sabem si, tot i les crítiques llançades contra el líder del PSC, Pere Navarro, per haver demanat l’abdicació de Joan Carles i l’assumpció pel príncep, ara l’hereu de la corona haurà de fer –tan si vols com si no vols- de rei. Amb la qual cosa es posa en evidència als súbdits acrítics i servils –Rajoy, Rubalcaba i tuti quanti- que s’indignaren amb la proposta del català. I és que un mandatari en crosses, assetjat pels foscos negocis del gendre, quan no involucrat en caceres –no sempre d’elefants, pel què se sap-, estaria bé que dimitira...abans que el deteriorament de la institució –parella amb la “marca” España- fera aigua pels tots els costats...

Per cert, la “marca” España que els “populars” s’entesten en vendre més enllà de les fronteres pàtries, no només ofereix la trista imatge del desori polític, la ruïna econòmica, les actuacions descontrolades de la força pública –és a dir bruta-, la venda d’armes a països dictatorials o la monarquia caducada, sinó una nova nomenclatura, sobre la què els senyors acadèmics no han badat boca: així, ja fa temps que l’oratge no s’aplica al paisatge sinó al paisanatge i així no plou o fa sol a la península o al territori, sinó al “país”. Ara, des del (des)govern del PP –Antonio Beteta, secretari d’estat d’administracions públiques dixit-, s’afegeix un nou tour de força lingüístic i es parla de les regiones, en abordar el nou sistema financer –llegiu nous retalls a les administracions autonòmiques-. I no només s’ha ajustat el nom –de comunitat a región-, sinó que a dues de les més endeutades –justament en mans del PP, des de temps immemorial-, València i Múrcia se’ls ha monitoritzat (?) i corregit (!) el pressupost per a 2013. És el què passa al final, que la realitat s’imposa a la ficció: l’Espanya autonòmica fou un invent descarat de la dreta, per tal de desdibuixar la personalitat històrica de les úniques dues comunitats –a l’estil d’Escòcia i Gal·les, en gran Bretanya- que mereixien un tal nom i tractament.

Ficció, igualment –quan no engany cínic i culpable- ha estat la proliferació d’hospitals que romanen sense funcionar o a mig fer, resultat de promeses electoral(iste)s d’ocasió o fruit de plantejaments clientelars orientats a la iniciativa privada –de molts polítics “populars” o de les seues parelles-. Com el cas de la sra. Aguirre que, en 2003, encetà la campanya electoral(ista) del seu partit, prometent construir, no un ni dos, sinó set hospitals públics, sense més estudi ni planificació, que la futura privatització a empreses i personatges addictes als “populars” i que com els cas del de ColladoVillalba, resten tancats i costen l’astronòmica xifra de 900.000 euros al mes, als contribuents. Un altre tant passa amb els de Vigo, Càceres o Granada o el de Toledo –que s’havia “venut” com el més gran d’Europa, amb 800 llits-. I més a la vora, Llíria i Gandia, nou exemple del balafiament de la Generalitat de Zaplana i Camps, que ni tan sols l’empresa privada els troba “atractius”. I enmig de tot aquest desori, a la ministra de sanitat  -inepta amb ganes- no se li acut més que estalviar dels medicaments dels pensionistes, dels programes de dependència i de l’assistència sanitària als més desafavorits: els immigrants.

I si en faltava alguna, un altre ministre –Fernàndez Díaz-, desacreditat, per la burda manera amb què tracta d’amagar l’actuació antidemocràtica i bèstia de la seua policia, ara mira de distraure al personal des de Roma –s’ha pagat el viatge, per ventura?-, on ha participat en una convenció beata, on es barrejava la religió –la catòlica of course!- i l’espai públic per -a imitació de Fraga- acabar atribuint la propietat del carrer al fet religiós i qüestionat que les decisions del parlament espanyol haurien mal “interpretat” el sentir –religiós- dels votants, en aprovar lleis com la del divorci, l’avortament o les unions gays. Així l’ha emprés contra aquella normativa –reconeguda constitucionalment-, alhora que defensava l’assignatura de religió al curriculum i prioritzat les creences religioses per damunt del dret a la igualtat.  Tot això, en un estat reconegut com a no confessional, a la Carta Magna. Fins a tal punt ha estat poc afortunat que no ja entitats cíviques, tots els partits i col·lectius –cristians inclosos- l’han criticat durament, sinó que el mateix PP ha hagut de desautoritzar-lo, per boca del secretari “popular” de justícia, drets i llibertats. No espereu, però, la dimissió d’un tal individu –incompetent i sectari- que, damunt, inclou en el seu “horari oficial”, el temps dedicat a la missa diària (!).

Encara com, la justícia dona la nota –favorable, ara- processant a un alcalde –del PP, per variar-, el de Villanueva de Gòmez, a Àvila, que pretenia urbanitzar un espai protegit, refugi de l’àliga imperial, talant 10.000 pins, permetent la construcció de 25 kilòmetres de vials i autoritzant l’edificació de 7.500 habitatges, en una localitat de 144 veïns. Acusat de prevaricació urbanística, una jutgessa valenta el fa asseure al banc dels acusats i arrossega als promotors del projecte, per delictes contra la ordenació del territori, que incloïa tres camps de golf (!) i un hotel de 200 places (?)

Encara com.

Carta oberta ACADÈMICS

          De la RAE, encara que els de la Història –amb els seu famós, per desacreditat, diccionario-, no es queden al darrere. Ara, però, els de la lengua española, tan amatents a desacreditar el llenguatge no sexista (!), mantenen un inexplicable silenci envers el “verb” dels polítics “populars”, que no paren de dir despropòsits: quan no és el portantveu al congrés, és la vicepresidenta i portantveu del govern. I si no la secretària general, la ministra de (des)ocupació o la de sanitat(privada). A cada qui la diu més grossa i amb un llenguatge inintel·ligible i trucat.

          La perversió lingüística, però, té el summum en el mateix Rajoy, quan s’atreveix a afirmar que “todo es falso... –en relació a l’affaire Bàrcenas- ...salvo alguna cosa” (!?), amb una impropietat que el faria suspendre la “revàlida” de la ESO que pretén aplicar Wert. I tot això amb el silenci còmplice  dels “garantistes” de l’español.

Dies feixucs A LA VISTA ESTÀ

          Sembla que certa productora de tv ja està pensant en iniciar les gravacions del nou serial –en format de culebrón- de l’affaire Bàrcenas, amb la foto promocional de la “peineta”. I és que la cosa s’ho val: són quasi vint anys de “relació laboral” del tal individu amb un tal partit –que no esmentarem per no fer-li publicitat-, on els diners bruts –és a dir en “b”- han sobreabundat i no només en forma de sous generosos, sinó de sobresous de repartiment i comptabilitats dobles i fotocopiades, que han generat la gens menyspreable xifra de 22 milions detectats a la banca suïssa, encara que l’interfecte rectifica als investigadors policials i fiscals i assegura que en són 38 (!). Ara, a les declaracions i contradeclaracions de la cúpula “popular” –i al silenci còmplice i culpable de Rajoy- s’afegeix la demanda per acomiadament improcedent, de qui els tribunals de la mateixa justícia que el jutja per evasor i altres delictes fiscals, podria reposar-lo en el càrrec de tresorer del PP –bé, a hores d’ara  ja heu endevinat de quin partit es tracta-. Ja els està bé als “populars”, patir en pròpia carn les insídies, manipulacions, mentides i maniobres rastreres que han practicat per desacreditar als altres. Ja els està bé que el què no fan les urnes –amb una població votant lenta de reflexos- acabaran fent-ho les corrupteles intestines i les lluites de poder de les faccions que es dibuixen al sí del partit de “Don Manuel”, l’exministre del dictador.

          Mentrestant Brussel·les es mostra preocupada perquè el poble italià s’ha plantat: ha dit “no” als retalls bèsties i injustos i als tecnòcrates transvestits de polítics. I ho ha fet de manera –per als mercats- “alarmant”, però del tot coherent i esperable: d’una banda la contestació al sistema (!) s’ha endut un de cada quatre vots i Bepp Grillo comanda la tercera força política d’Itàlia. I de res no val titllar-la d’antisistema, quan el “sistema” ha esdevingut injust i antidemocràtic i, per tant, immoral. Si de cas es tracta d’un nou sistema, que desqualifica la caducitat de l’encara imposat. Altrament el populisme del cavalliere ha fet forat en una població addicta a la corrupció i als favors i així els enyoradissos encara d’una política convencional i honesta –de centreesquerra-, tot i que han resultat guanyadors pels pèls ho tenen magre, per formalitzar un govern no només estable, sinó eficaç. Els analistes, però, podrien haver previst que de les antipolítiques de la UE, castigant a la majoria de la població i condemnant a la misèria i la desesperança a tants milions de persones i famílies, no podia derivar-se un resultat complaent per a les elits econòmiques depredadores i per als polítics titelles que les serveixen.

          El què no es mou, ni que Obama haja guanyat les eleccions per a un segon mandat, és la pressió del lobby jueu que fa dels republicans el seu ariet contra els demòcrates nord-americans, ara qüestionant la figura del secretari de defensa i cap del Pentàgon, Chuck Hagel, antic republicà –i “traïdor” per tant, en haver-se passat als demòcrates- i considerat “pacifista” (!) i crític (?) a la política expansionista i colonitzadora d’Israel. Així que no secundar les accions continuades d’agressió al poble palestí, amb invasions com la de Gaza, l’assassinat indiscriminat de persones, l’ocupació sense aturador del territoris dels palestins, amb colònies d’ultres jueus que no paren d’expandir-se, amb la protecció de l’exèrcit, és prou perquè la mà allargassada del govern genocida israelià pose entrebancs a la política  tímidament equilibradora d’Obama, que no contundent i justa com caldria. I és que es veu massa a les clares la capacitat d’influència, per tot el planeta, d’un govern genocida, d’un exèrcit totpoderós i d’un servei d’espionatge sense escrúpols, que ostenta –impunement de moment- Israel.

I si en faltava alguna el diputat d’UPyD, i actor guaperas, Toni Cantó –valencianet havia de ser- munta un “ciri” en manifestar –en twitter primer i en les “rectificacions” posteriors, tot seguit- una desinformació monumental –si no masclisme gens amagat- que el feu afirmar que la majoria de denúncies de maltractament de les dones són falses. Les dades oficials, però, del ministeri de Sanitat i del Consell General del Poder Judicial, que xifren en menys de l’u per cent les tals denúncies falses han deixat en evidència palmària al diputat d’afició. Si de cas, com ha manifestat el Secretari d’Estat de Igualdad y Servicios Sociales, el problema de la violència masclista rau en què el 80% de les dones que la pateixen, no la denuncien. Així salten als media, personatges com l’exactor, i no precisament per la seua dedicació parlamentaria, sinó per l’escàndol d’unes declaracions –emmerdades encara més en “rectificar-les”- que, de segur, amaga fosques inhibicions o traumes freudians i que ni tan sols ha estat desautoritzat per la cap de la seua formació, Rosa Díez.

Encara com, el Tribunal Suprem –espanyol of course!- ha avalat la immersió lingüística a Catalunya –com també a València, en la legítima i científica nominació de la nostra llengua-. No podia ser d’una altra manera, perquè la magistratura tot i la seua decantació a posicionaments conservadors i espanyolistes, són gent d’estudis i no poden ignorar la validesa atorgada des dels fórums científics universals, de manera inapel·lable, al sistema d’immersió lingüística i als efectes “col·laterals” favorables detectats, fins i tot per a l’altra llengua, que fa que els escolars bilingües, escolaritzats en català, mostren un major i millor domini del castellà que els castellanoparlants escolaritzats en castellà. Clar que contra la decisió d’algunes dotzenes de pares, de condemnar als seus fills a un empobriment lingüístic evident –ignorància del català i coneixement magre del castellà-, en exigir ser escolaritzats en castellà, l’alt tribunal no hi pot fer res i els reconeix que hi tenen dret (?)

Encara com la justícia ha hagut de reconèixer la validesa d’un model lingüístic –el d’immersió-, que els polítics populistes i curts de gambals qüestionen, només per esgarrapar vots entre la població desinformada.

Encara com

Carta oberta RAJOY DEMACRAT

En rendir-se a l’evidència, Rajoy, que la crisi econòmica que patim –els pobres, que els rics no la senten- no era culpa del bleda de Zapatero, tal com ell i els seus havien proclamat a tot vent, i que cap de les seues mesures –ni el servilisme als mercats i a her Merkel- no han servit de res, a don Mariano se’l veu desmillorat, trencat de color, demacrat...malgrat seguir tenyint-se els cabells, en contrast amb la barba més canosa cada dia i la “corona” de novici que intenta amagar, quan compareix.

Ara, amb l’affaire Bàrcenas i tot el seguit de declaracions pretesament exculpatòries de la cúpula “popular”, Rajoy exhibeix de motu propio un estat de confusió mental i lingüística tal, com per afirmar allò de... todo es falso...salvo alguna cosa.

Decididament don Mariano està acabat.