De la Fira del llibre a Castelló!...
I per a un tal esdeveniment, els organitzadors decidiren
recercar un “pregoner” adient, per glossar-lo amb la major solemnitat... La
sort –i el compromís per a mi- fou que, uns dies abans, s’havia presentat el
meu llibre –Ética para adolescentes-
a la llibreria Babel, amb una notable assistència de públic i un ambient molt
agradable. Pere Duch, administrador de l’establiment –i manifasser, pel què
vaig saber desprès, del gremi de
llibreters de Castelló- sembla que estava a l’aguait i, de resultes de
l’acte a sa casa, proposà el meu nom a la comissió organitzadora de la Fira. Cosa
que em comunicà, tot seguit i al mòbil, quan passàvem els dies de Pasqua a Benicarló. No cal dir que em vaig sentir
sorprès i afalagat, encara que mai no havia “predicat” cap pregó. Amb tot vaig
acceptar, acordant amb Pere les línies de la meua intervenció, que ell seguia
deixant a les meues mans.
Arribà, doncs, el dia
–l’endemà, precisament, de la presentació del llibre de Climent, “Antologia de
textos”, a la Llotja del Cànem, seu de la UJI a la Ciutat i que m’omplí de
satisfacció, no cal dir-ho, tal com es detecta en llegir la croniqueta que vaig
confegir, també per al meu blog-.
Així que la trobada “climentina” fou el pròleg de la inauguració de la Fira del
llibre d’enguany a Castelló, en el seu trentè aniversari.
L’obertura de la Fira –com tots els actes públics- tingué la
“litúrgia” pròpia de la celebració i la comissió organitzadora –inclòs el
“pregoner”-, des de la placeta de Santa Clara –seu de l’esdeveniment-,
s’encaminà cap a l’Ajuntament a rebre a les autoritats municipals –alcalde i
regidor de cultura i seguici-, amb els qui retornàrem a la Fira, a la carpa
gegant que ocupava bona part de la plaça, on s’exposaven –per temàtiques, no
per llibreries- els milers de novetats literàries del moment, amb una notable
presència de públic. El cartell anunciador –que apareixia, així mateix, a la
portada del programa- fou del tot suggeridor, doncs reproduïa un cervell a punt
d’endollar-se a un llibre. Justament era tot un símbol i tot un repte, atès que
expressava a les clares la virtualitat
–i la imprescindibilitat alhora- de la lectura com a font vital, doncs la
cultura, el saber esdevenen l’aliment que sustenta la ment...En això que, a la
tarima preparada a l’efecte, accedí la presidenta seguida de l’alcalde, de la
directora general del llibre i de mi mateix, cedint-me tot seguir la paraula
desprès de la presentació de l’acte i la salutació al públic i a les autoritats
presents.
I ja em tens allà davant de
la concurrència, amb les notes que havia pres, damunt del faristol i front al
micròfon, intentant atraure l’atenció del públic –que anava alhora recorrent el
recinte i tafanejant les novetats-. Així anà la cosa...
Trenta anys ja... I sembla
ahir mateix que s’iniciava l’aventura d’exposar, al públic castellonenc, les
novetats i els textos clàssics de tota la vida, per part dels esforçats
llibreters del moment...Una aventura que reeixí gràcies a la fidelitat de
lectors i lectores amatents que, per damunt de les dificultats de temps
disponible i tot i els preus, mantenien viu el desig de saber i de gaudir amb
la lectura de llibres. I gràcies al coratge d’editors i llibreters, autèntics
promotors de la cultura al nostre país, on els ajuts institucionals sempre
magres, ara es troben sota mínims o directament inexistents.
I és que el llibre és com una finestra oberta al món...que dibuixa horitzons
prenyats de sabers i de misteris que descobrir. I això des de les cartilles de
lectura als textos universitaris, passant per les creacions literàries de gaudi
i noves perspectives, tant en format de paper com –cada vegada més-
digitalitzats o ubicats a la galàxia internauta...
Fa trenta anys i abans...les llibreries del Castelló de la meua
infantesa i joventut eren ben poques: la “Libreria Religiosa” del carrer Colón,
enfront de les Carmelites, on adquiríem els catecismes de l’època, aquells tres
graus que anàvem superant i memoritzant i on ens cridava l’atenció, als infants
més curiosos, aquella contraportada interior on apareixia una aprovació o
permís d’edició que signava el “Exmo y Rvdo Dr. Dn Manuel Moll i Salord, obispo
de Tortosa”...Superat el moment del primer ensenyament rebut a les Carmelites i
havent pres la primera comunió -als 7 anyets!-, alguns passàrem als escolapis i
entràvem en un nou món cultural, científic i literari, mitjançant aquells
textos E.P., que ens els facilitaven els mateixos pares escolapis, en un primer
moment, i la llibreria “Ares, libros y discos”, del carrer d’ Enmig desprès.
Més tard, de la “Ares”, la meua esposa em regalà el primer disc -que conservem
encara-: aquell inoblidable “Un americano en París”. Passat algun temps i amb
ocasió dels estudis de Magisteri –cursats aleshores a l’edifici del Ribalta-
érem molts els qui freqüentàvem l’establiment “Hijos de Plàcido Gòmez” de la
plaça del Rei, per abastir-nos de material de papereria. Especialment
temptadores eren les ofertes -variadíssimes- de plomes estilogràfiques, entre
les que l’estrela era la de la marca “parker” i qui s’ho podia permetre bé que
en presumia. Dels llibres de text, però, ens abastien els germans “Ballester”
–Don Benjamín i Don Emilio- i es donava el cas que, en estar a l’espera d’algun
dels textos que cursàvem –Física i Química, Llengua, Matemàtiques, Pedagogia...-
veies que se’ns presentaven, a l’hora de l’esbarjo, a les portes de la Normal,
per notificar-nos que els libres havien arribat i ja podíem anar a buscar-los.
Fins i tot, acabats els estudis i ja exercint de mestres, els “Ballester” es
convertiren en els nostres “distribuïdors” –i “fiadors”, doncs ens servien el
material escolar abans de rebre l’escola la subvenció corresponent del
Ministeri-. També hi havia l’ “Armengot” del carrer d’ Enmig, amb la literatura
d’actualitat i la clàssica de tota la vida, exposada a aquells aparadors de
l’entrada. Encara, en una fornícula en forma circular, de la façana, solia
exposar-se el “best-seller” del moment, per més que aquest anglicisme no
s’havia posat de moda. I encara hi havia -de recent aparició- la “Faristol”,
amb la incipient oferta de llibres en la nostra llengua...Fins a les llibreries
d’ara mateix, com la “Babel”, on -de broma de broma- ja he presentat quatre
llibres
“de la meua garbera”, com diria aquell escriptor de la terra...
Clar que –també record de la meua
joventut- hi havia aleshores les biblioteques
públiques de Castelló: la “Provincial”, que dirigia aquell patriarca de les
lletres castellonenques, que fou Dn. Lluís Revest i la “Municipal”, que
administrava el meu professor d’Història, Dn. José Sànchez Adell i on hi
passava sovint, buscant llibres de consulta per completar la informació dels de
text o a la recerca d’exemplars monotemàtics o emblemàtics –com ara el “Llibre
Verd”, encara que aquest últim es custodiava a l’arxiu municipal-.
Tot llibres a la fi, presents a les
escoles, instituts i a la
Normal de l’època i a moltes cases en incipients biblioteques
d’estudiants i de lectura, en aquelles col·leccions
emblemàtiques, com les de la d’editorial “Molino”, l’enciclopèdia “Pulga” i
iniciatives lloables com la campanya de TVE “apague y lea”, acompanyada de la
publicació d’una col·lecció de butxaca memorable. I altres que anaren
apareixent, sense oblidar les revistes infantils que feien el deler de la
nostra infantesa i amb les que ens passàvem les “hores mortes”, llegint i
legint –El “TBO”, “Pulgarcito”, “Jaimito”, “Roberto Alcázar y Pedrín”, “El
Guerrero del antifaz”, “Purk, el hombre de piedra”, “Pantera negra” i d’altres-.
Perquè la lectura ens transporta a un altre món... enmig del món,
mitjançant el gaudi i el silenci atents al text... Uns de literatura clàssica,
amb les sèries d’ “Austral” –Plató, Descartes, Vives, Ortega, Unamuno,
Marías...- i altres de fantasia i aventura amb Julio Verne, Emilio Salgari,
Oliver Twist... fins als autors actuals: Quico Mira, Terenci Moix, Isabel Allende,
Martí Pol, Maruja Torres, la recentment guardonada amb el “Cervantes”, la
mexicana d’origen polonès, Elena Poniatowska i l’última Premi Nobel Alice Munro
i el ja enyorat Garcia Màrquez –Gabo- i tants
d’altres...
I tot a la recerca de la complicitat autor-lectors, mitjançant
el diàleg amb els personatges –amb algú dels quals arribes a identificar-te- i
l’aventura compartida d’un fil argumental que et transporta... i que, de
vegades, a u li agradaria imaginar-se diferent... I com diu la dita castellana
“Tanto va el cántaro a la fuente...”, que arriba un moment que, de tant de
llegir... es posa u a escriure –o almenys a intertar-ho-, relatant alguna cosa de
collita pròpia... recordada, suggerida o opinada. O treballada i viscuda, quan
es tracta d’algun tema de l’ofici propi –en el meu cas el món de l’educació,
que encara m’apassiona-.
Així llegir i
escriure pot esdevenir la sístole i la
diàstole del ritme creatiu de la paraula. Creativitat, a la que pot contribuir
-notablement- la figura i l’estil metodològic del mestre, des de l’educació infantil –amb els llibres
d’il·lustracions- fins a l’educació universitària –amb les edicions
digitalitzades de recerca i documentació-. Així l’escola esdevé fàbrica de
lectores i lectors, amants de la cultura i el bon saber i en el millor viure en
pau, enmig d’un món més amable, civilitzat i democràtic. Al respecte d’aquell
afavoriment lector, tinc el record dels pares escolapis que ens “prestaven”
llibres de lectura i aventures, com a complement d’esbarjo –i també de
formació- dels llibres de text que estudiàvem.
No sense el concurs, però, de la família: pares i germans majors –i
iaios i altres familiars- poden estimular, envers la lectura, als més menuts i
no tan menuts. A casa han d’haver-hi llibres i “papers” que conviden a
llegir...i a conversar sobre allò llegit.
Clar que el
context social ha d’ajudar també i les autoritats
han d’implicar-se del tot, en un projecte cultural i educatiu seriós, si de
veritat creuen en una societat adulta i democràtica, com prediquen, passant
dels “programes” als fets. Fets coherents i presentables, sempre a favor de la
ciutadania, de la cultura i dels valors.
Justament ara va bé dedicar-li un
record –agraït- a la figura històrica i irrepetible del bisbe Climent, al lector impenitent que fou Josep Climent i
Avinent, erudit, estudiós, il·lustrat...llegit, amb una de les millors
biblioteques –“llibreria” es deia aleshores- del moment: a València, primer
–com a catedràtic de Filosofia Tomista a l’Estudi General-, a Barcelona desprès
–al seu Col·legi Episcopal i a la primera biblioteca pública de la Ciutat que
fundà-. I a Castelló, finalment, amb la fundació d’aquella “libreria pública”,
al Col·legi dels Òrfens –ben prop d’ací, al casalici del carrer del nom del
bisbe-, per a gaudi i formació dels veïns... Perquè estava convençut –Climent- que
els llibres i el saber eren –no ho són encara?- el millor antídot contra la
ignorància i el malestar públic. Així proclamava allò de què “La millor
garantía per a la felicitat dels pobles i el progrés de les nacions és
l’educació de la seua joventut”. Educació indestriable del saber, contingut en
els llibres –ara també digitals-, porta oberta a la ciència i a les humanitats
i afavoridors de la convivència i els valors.
Llarga vida al seu record i al seu
exemple i llarga vida a la fira del llibre del meu Castelló...
Per molts anys!
Continuà l’acte i la gent acudia a la carpa corporativa,
passejant davant les extenses i atractives exposicions de novetats, com també a
les institucionals –la de la UJI, la de l’Ajuntament de Castelló i la de la
Diputació Provincial- fins a l’hora de tancar: les nou del vespre.
Encara hi hagué l’homenatge –en forma de sopar, a
l’emblemàtic Casino Antic- als llibreters més veterans, al què ens convidaren
–a Tere i a mi-: fou emotiu trobar-nos amb el d’Ares –“Libros y discos”- el sr. Domingo. O amb el dependent de Benjamín
Ballester que ens atenia amablement com a estudiants, primer i com a mestres
desprès. I amb el d’Armengot, Salvador Bellés, que féu un emotiu discurs. També
parlaren –pel gremi de llibreters- Mauro –el net de “Plácido Gómez”- i Pere
Duch, tancant l’acte i el sopar. Tot seguit a l’escala principal, per
situar-nos convenientment, per a la foto de rigor... Qui m’ho havia de dir a
mi, quan -als anys cinquanta- passejàvem els joves de Castelló, pel carrer d’
Enmig i la Porta del Sol i –des de fora- vèiem al senyoriu de la Ciutat,
acomodat a les butaques del Casino...? Doncs, allà mateix, érem nosaltres
aquella nit de la inauguració de la Fira del Llibre. Encara no m’ho crec.
