Efectivament,
Montesquieu estranyaria la situació i pràctica de determinada justícia actual,
ben diferent de la que ell imaginà i proclamà, per al bon funcionament de la
societat civil, arran de la Revolució
Francesa
El
temps transcorregut, però, i els interessos i conveniències de les forces vives
i reals del món actual, han modificat aquell plantejament inicial i ja és un
fet habitual –al que la ciutadania s’ha anat resignant, lamentablement- el
transvasament de competències i mistificacions d’un poder a l’altre o als
altres. Així en la competitivitat –no sempre neta i democràtica- de les
diverses forces polítiques -no per millor servir els ciutadans i la societat,
sinó per fer-se amb el poder- ens estem acostumant a la intervenció de la
justícia per dirimir aquelles disputes: és el què s’ha vingut anomenant la
“judicialització” de la política. L’exemple més evident ens el presenta el
govern del PP, portant al Suprem i al Constitucional, qualsevol moviment dels
partits independentistes de Catalunya i palesant la nul·la voluntat del poder
central d’asseure’s a dialogar democràticament. No
és, però, l’única anomalia del sistema, perquè cada vegada amb més contundència
assistim, els ciutadans, perplexos a la “politització” de la justícia i això
des de les arrels formalment constitucionals del propi sistema democràtic,
doncs el nomenament dels alts càrrecs judicials -que són els què, en
definitiva, regulen i governen l’administració de justícia dels àmbits
inferiors- es fa per “quota” de partits, amb l’ “argument” que així es
representa més adequadament l’espectre social i ciutadà i, per tant, la
justícia esdevindrà més “democràtica”.
El “procediment” però –i
lamentablement- esdevé altament problemàtic i preocupant i no només perquè la
justícia més que no democràtica ha de ser justa i, si es vol, equitativa i
sempre independent, sinó perquè els individus així nomenats, a l’hora
d’analitzar i decidir sobre els temes que els són sotmesos es comporten
–majoritàriament- no com a experts juristes i persones documentades, sinó com a
simples “corretges de transmissió” dels partits que els promogueren a aquells “càrrecs”:
ja és un lloc comú “comptabilitzar” la composició aritmètica d’aquells
tribunals o òrgans jurisdiccionals –tants membres “conservadors” i tants altres
“progressistes”- per anticipar el resultat de la “sentència”. Això és
especialment evident en els magistrats “promoguts” per la dreta, que
“decideixen” -en bloc i mecànicament- en funció dels interessos dels seus
“promotors”. En els anomenats “progressistes”, en canvi, el grup no es tan
compacte, especialment quan hi ha algun membre proposat per les minories
parlamentàries, que sol marcar perfil propi i comportar-se amb més
independència i professionalitat.
A aquesta
lamentable –perquè desvirtua el sentit de la justícia- i evident -perquè és de
domini públic- “politització” dels òrgans judicials superiors –Tribunal Suprem,
Tribunal Constitucional i Consell General de Poder Judicial-, encara s’afegeix
una nova distorsió al funcionament de la justícia, doncs la realitat és que
aquells organismes presenten majories afins als governs anteriors, doncs
arrosseguen, per inèrcia la composició derivada de la majoria política que
governava en legislatures passades. I així han mantingut una pràctica dilatòria
–quan no directament beligerant- en relació a les decisions de l’executiu i a
les iniciatives legislatives, aprovades per la majoria parlamentària. De manera
que un executiu suposadament progressista no en té prou en aconseguir
–mitjançant les negociacions pròpies de la dinàmica parlamentària- l’aprovació
dels projectes de llei que proposa, sinó que ha d’enfrontar-se al seguit de
recursos dels “altres”, que pretenen “guanyar” als tribunals –amb majories que
els són fidels- el què no poden aconseguir al parlament.
No acaben ací, però, les
“irregularitats” que, des de l’atenta mirada del ciutadà, ens ofereix la
justícia cada dia i, especialment, en els últims temps. El cas de Garzón –per
exemple- fou emblemàtic i palesa, a més, la contradicció permanent de la dreta,
que aplaudia i victorejava a aquell magistrat, quan prenia mesures –de dubtosa
legalitat i cap legitimitat- empresonant independentistes, prohibint
manifestacions pacífiques i il·legalitzant partits nacionalistes petits, però
incòmodes als dos grans partits “no nacionalistes” (!?) espanyols: PP i PSOE.
Aleshores sí. Però quan el mateix
magistrat gosà processar a nombrosos càrrecs dels “populars”, per implicació en
trames corruptes de gran abast –el cas Gürtel-
o quan s’atrevia a iniciar un procés d’atribució de responsabilitats penals contra
els individus més significats del règim franquista, aleshores es desfermà la
persecució i les desqualificacions dels “populars” contra un jutge venut als
socialistes i “roig”. Fins i tot el fundador del PP i ex ministre franquista,
sr. Fraga, intervingué en la polèmica contra l‘ex jutge de l’Audiencia Nacional, no sabem si perquè
s’hi sentí al·ludit i temé ser processat, com a col·laborador del general
colpista i genocida.
Igualment rebutjable fou la
persecució del jutge Elpidio, que processà i empresonà a Blesa, amb motius més
que evidents. Però els seus amics “populars” maniobraren, hàbilment, per
apartar-lo del procés i fins i tot de la carrera judicial. I encara dura, amb
l’obstrucció sistemàtica de la cúpula del PP, de totes les trames de corrupció
què els posa en evidència, a Madrid i als territoris –València, fins al curull
de populars “investigats”, com es diu ara-.
Mal panorama i mal presagi per a
la credibilitat de les institucions d’una democràcia que, tot i els anys de la
seua restauració, es troba en permanent “transició” no se sap ben bé cap a on.
Cap a l’homologació europea sembla que no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada