Dies feixucs DIME DE QUÈ TE ALABAS...

Mai com ara la dita popular castellana ha tingut tanta aplicació als “populars”...i als que se li semblen perquè –lamentablement- no són els únics que gasten el llenguatge de forma perversa i pervertida. Això sí, els acadèmics de la REA, que se sobresalten a la mínima –quan algú(na) gosa actualitzar la llengua i encunyar “membra”, per exemple-, no diuen ni “mu”, front a la reiterada pràctica lingüística de Rajoy i el seus, confusionària, empobridora, equívoca i perversa.

Per exemple, quan Rajoy, cap de colla de la legió de corruptes “populars” que s’han saltat la llei –la de finançament de partits i la penal, entre altres-, per omplir-se les butxaques i portar a la fallida a l’Estat, ara –Rajoy- s’omple la boca en exigir l’acompliment de la llei (!) –quina llei?, la Constitució pot ser? O la interpretació sectària i tardofranquista que en fan ell i els seus sequaços de la Carta Magna?-al nou president de la Generalitat de Catalunya.

O quan Cristina Cifuentes –usuària de les portes giratòries, que de delegada del poder central(ista) passà a ser defensora de l’autonomia (!?) de Madrid- emmerdada fins a dalt de tot en la falsificació –contrària a la llei, clar- d’un títol acadèmic i enxampada en un robatori de supermercat; en el deliri de la desesperació porta a Esperanza Aguirre a la fiscalia, per denunciar les pràctiques il·legals (!?) de l’equip anterior del seu propi partit –el PP, quina novetat!-.

I tot el seguit de militants –perdó, “ex”: esta persona ya no està en el partido...- processats per la justícia, portats al tribunals per la seua –presumpta of course!- pràctica contra la llei (!?), com ara Bàrcenas, Rato, Ignacio Gonzàlez, Granados...i la tirallonga de càrrecs còmplices de la trama Gürtel, entre els què sobresurt el col·lectiu de la sucursal valenciana, amb Camps al capdavant.

I per mirar de distraure al personal d’aquells escandalosos i enormes atemptats a la llei (!?), de què són protagonistes els militants –o ex-mililants- del PP, ara  Bonig la delegada de Rajoy a la Comunitat Valenciana denuncia al síndic al tripartit, per manca de transparència (?) en la gestió de la Generalitat, pràctica habitual i reiterada del seus en la llarga i feixuga etapa pepera al front de les institucions valencianes... i espanyoles, a més de  trossejar contractes per adjudicar-los fàcilment als seus amics...

No ni ha prou, però, en palesar la contradicció evident entre el dit i el fet, del “seu” refrany –“Dime de qué te alabas...”- que ara, en una nova ostentació neuròtica, engeguen una campanya de difamacions contra el professorat de secundària de determinats centres de Catalunya, acusant-los d’ “adoctrinament” als seus alumnes, que posa en evidència meridiana el subconscient del partit del govern d’en Rajoy, que  desvetla els fantasmes ideològics del franquisme, de qui n’és hereu directe.

Efectivament, ja és tindre “barra” acusar de doctrinaris a alguns professors, per ensenyar als seus alumnes a pensar i a posicionar-se, lliurement, enfront d’esdeveniments socials i polítics, tant rellevants com lamentables per cruels i antidemocràtics, de què encara n’és víctima el poble de Catalunya, quan ells –els “populars”- estan per condemnar el règim dictatorial i genocida, de qui tingué entre els seus servidors més addictes al fundador del PP, Manuel Fraga, una de les quals intervencions més abjectes fou el segrest ideològic del sistema educatiu, on l’assignatura obligatòria de la Formación del espíritu nacional no fou la imposició més terrible, i que s’estengué a les oposicions de mestres on, previ als continguts del temari propi de la carrera, hi havia el doble examen eliminatori de “Política” i “Religió”, sense aprovar el qual no es podia passar als de contingut curricular i didàctic.

Aleshores, doncs, la totalitat del sistema educatiu “nacional” –públic i privat- n’estava sotmès al règim i ara com que només controlen a la privada, no es resignen a no fer-ho en la pública, raó per la qual se la volen carregar, a qualsevol preu, també arreu de l’Estat, encara que especialment i com a contribució a l’escarment de l’aplicació de l’article 155, a Catalunya.

Sense oblidar la depuració dels millors mestres del temps de la República –que no republicans necessàriament-, que no s’exiliaren i als que –i a les seues famílies- es féu passar un autèntic infern per tornar-los a “readmetre” –als que es readmeteren que no foren tots- als seus llocs de treball, mentre fomentaven l’addicció de les noves fornades de docents, a més de no garantir-los una bona formació acadèmica que es quedava en les beceroles dels plans d’estudis de la República. I és a aquesta pràctica sectària i polititzada que es vol tornar amb la pretesa “inhabilitació” del professorat, sospitós d’adoctrinar –és a dir de formar en valors morals i democràtics- a l’alumnat.

Així s’evidencia, una vegada més i ara aplicada al comportament del partit al capdavant del govern d’Espanya, la flagrant contradicció en que s’han sumit: “Dime de què te alabas y te diré de què careces.”

Doncs això.