9 de desembre del 2022

Dies feixucs TORNEM...

O no ens hem mogut d’allà on estàvem? Ben bé podria ser, perquè les “noves” notícies esdevenen un calc de les que es van repetint cada dia.... Com ara amb això de la pandèmia, que diuen que s’atansa una nova ona. No havíem quedat, però, que havia vingut per quedar-se? Per cert, per què serà que la nomenclatura oficial s’ha apressat a amagar allò de coronavirus -“corona...”?- i es quedà amb el covid-19 i prou?- El que sí que resulta evident són els efectes i les seqüeles que ha deixat que són preocupants. Una de les quals -i molt greu- afecta a la salut mental de la població, amb especial incidència en els menors. Efectivament, les dades són contundents: els ingressos als centres hospitalaris, per problemes de salut mental en els menors, han pujat en un 40%, el 25% dels quals per trastorns alimentaris, arran dels hàbits generats pel confinament, que també afectà a les famílies, amb majors índexs de violència i als seus membres, amb malestar emocional i pors difuses envers la mort i el contagi, en la recuperació dels contactes socials. La reacció detectada entre els joves ha estat el major consum de substàncies addictives, superior en les xiques de 14 a 18 anys, en la ingestió d’alcohol i marihuana i que s’ha traduït en un augment del fracàs escolar. Com sempre, les classes desafavorides han estat les més afectades.
I com que fa temps (?) que no es parlava de la justícia -ara en minúscula- o, millor dit, dels jutges -d’alguns jutges, si més no-, ara hi tornem, arran d’unes declaracions de la ministra Montero que sembla posar en dubte, la preparació d’alguns magistrats envers el tema de la igualtat de gènere, arran de l’aplicació de la nova llei del solo sí es sí... Quant no la manca de sensibilitat suficient, per superar el patriarcalisme que ha imperat, fins ara, en les sentències, victimitzant encara més a les víctimes. A la dreta postfranquista i als portaveus del gremis funcionarials els ha faltat temps, per llançar-se en tromba -contra Sànchez, clar- pels dubtes (!) de la ministra, defensant -faltaria més!- la preparació dels jutges al respecte, demanant-ne la dimissió (!) de la ministra. I clar, alguns ens hem quedat de pedra, per la tal aferrissada defensa, perquè no fa tant era un clamor popular -que no del PP- la indignació ciutadana, per determinades i repetides sentències judicials que tractaven amb “suavitat” l’agressió, “en manada”, que grups de brètols infringiren a més d’una víctima que, a judici d’algun magistrat, no s’havia oposat prou (!?) a ser violada. Justament i arran de les manifestacions públiques reiterades i contundents, el govern s’ha vist obligat a promoure la nova llei, que sembla presentar “buits” legals que “permeten” als tribunals l’excarceració de violadors confessos ja condemnats. Increïble!
I tornem, perquè els mèdia de tot arreu s’han fet ressò del desafiament de l’esportista d’elit iraniana Elnaz Recabi, en prescindir del vel, quan participava en un encontre internacional i de la solidaritat planetària que s’ha desfermat al seu favor, doncs plou sobre mullat quan Masha Amini, perdé la vida a mans de les autoritats fonamentalistes iranianes, per no dur “ben posat” el vel de rigor. Lamentabilíssim i censurable i del tot digne de la protesta i denúncia més contundent contra el govern fonamentalista de l’Iran. Lamentablement, però, no veiérem una reacció tan contundent -ni duradora- front a l’assassinat -a la vista de tots- de la periodista palestina Shireen Abu Akleh per trets de l’exèrcit israelià, quan denunciava el genocidi del poble palestí a mans de l’estat jueu. Alguna tímida protesta -més de col·lectius i moviments que no de governs-, una -també tímida- condemna de la UE i la petició d’investigar (!?) els fets en una ONU, dividida, com sempre, per l’aixopluc dels EEUU al genocidi de l’estat jueu, que ha “respost” cínicament -com sempre- “exculpant” als militars assassins de la periodista. I prou. Així s’evidencia la hipocresia institucional -que pressiona a la mediàtica- en condemnar el mateix crim -assassinat- segons si al darrere -o al front- hi és un estat “amic”- Israel- o “enemic” -Iran-. A algú(ns) el(s) hauria de caure la cara de vergonya.
I a Israel més del mateix: Netanyahu –(i)responsable directe de l’agressió permanent als palestins i processat per la “seua” justícia- nou cap de govern. Costa de creure que el poble jueu renove la “confiança” a un presumpte delinqüent i botxí del poble palestí ocupat. Els colons, il·legals i reaccionaris, envalentits per la complicitat del seu líder (!?) reprenen les agressions als legítims habitants del territori, que no es poden defensar si no és amb pedres, contra el foc real de l’exèrcit jueu invasor...cobrant-se noves víctimes entre la població civil -incloses criatures-. Vergonya de la humanitat!
Encara com el testimoni de Greta Thumberg es manté vigent, ara amb la publicació d’ El libro del clima-, al·legat a favor del planeta i en contra del canvi climàtic que alguns polítics -com Rajoy, entre nosaltres, que es posà en evidència o Trump, també d’ingrata memòria- s’entesten en negar (!?). L’activista sueca, ara amb 19 anys, s’ha convertit en una icona, des que als 15 protagonitzà una “sentada” memorable front al Parlament del seu país i en 2019 s’adreçà als líders mundials a la seu de les Nacions Unides amb aquell “Com us atreviu?” De res no han valgut els intents barroers i reaccionaris del conservadorisme polític i el pensament únic capitalista. de desacreditar-la per haver patit la síndrome d’Asperger -lligada a l’autisme-, quan tenia 11 anys: el seu coratge, el tractament adient i el suport familiar han normalitzat la seua vida, també acadèmica a punt d’iniciar els estudis universitaris i el moviment de què forma part -Fridays for future- clama contra “la major amenaça que mai no ha hagut d’enfrontar la humanitat”, tot i que “mai no serà massa tard per salvar el planeta”. I més ara, que la cimera pel clima, a Egipte ha acabat sense avanços tangibles, si no retrocessos palpables. Encara com el testimoni de Greta Thumberg ens encoratja.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada