Carta oberta ABANS GALLEC…

Així s’ha comportat Rajoy -“abans gallec que espanyol”- en respondre a la pregunta de Puigdemont amb una nova pregunta. Clar que a don Mariano ara se li dispensa tot: fins fa no res estava qüestionat per bona part de l’arc parlamentari, especialment per “ciutadans”, amb Rivera al capdavant, com a inepte i com a màxim responsable de l’affaire de corrupció més greu de la història d’Espanya. I, en conseqüència, se’l descartava com a president del govern.

Ara, però, està rebent el suport més fervorós -fins i tot dels que més el qüestionaven- i tot per no haver mogut un dit en encarrilar el conflicte de Catalunya cap a una solució civilitzada i democràtica, que la pròpia Constitució preveu i que els “constitucionalistes” no han volgut ni explorar.

“Cosas veredes” que deia aquell.

Carta oberta LA NOVA BÍBLIA

És en el què han volgut convertir alguns –massa-  la Constitució de 1978. Vegeu si no l’aferrissada defensa que han vingut fent alguns –massa- de la seua intocabilitat (!), tot i la evidència de les contradiccions escandaloses –i masclistes- que conté. O no heu llegit que, tot i proclamar –art. 14-, que tots els espanyols són iguals... i que no caben discriminacions per raons de naixement, raça, sexe... es priva a les filles del rei, de poder-ne ser i succeir-lo? Doncs encara hi roman, com una antigalla històrica, la periclitada llei sàlica dels borbons, que a tota Europa es troba foragitada, mentre que ningú ha mogut un dit per superar aquella –i “constitucional”- injustícia.

On sí s’han posat d’acord, a tota pressa amb nocturnitat i traïdoria, és en recollir -a la Constitució- la limitació del “sostre” de l’endeutament de la despesa pública en favor dels ciutadans, només perquè al capital no li interessa, demostrant -una vegada més- que els polítics –alguns al menys- han esdevingut uns titelles dels mercats.

En què quedem? És o no és modificable la tal Carta Magna? I si ho és, per què no s’ha abordat, des de fa temps, un encaix de les nacionalitats històriques -com ara Catalunya- en Espanya? Responsabilitat és, doncs –i tota-, dels polítics que ho han boicotejat, el què està passant. De ningú més.

Carta oberta PLURALISME i SERENOR

És el què s’ha trobat a faltar, escandalosament, en encarar l’espinós tema de Catalunya, enmig de la pluja d’informacions no contrastades –o volgudament falsejades- de determinats mitjans i de l’exèrcit d’opinadors que s’han llançat com a bojos a desacreditar –quan no a insultar directament i amenaçar- als que no defensen les seues “idees” –ideologies més bé i totes a favor de la “legalitat”. Encara que, enmig d'aquella "mar", es troba alguna assenyada i molt documentada reflexió (1).

Fins i tot en els diaris i mitjans suposadament d’esquerres –o si més no, plurals- fa de mal seguir la munió d’informacions “fabricades” en sèrie, al respecte. Els articles d’opinió -calcats un de l’altre- no paren de defensar que la llei està per acomplir-la –que és veritat encara que parcial, perquè la llei està també per a adequar-se als temps actuals i a les situacions noves, afavorint la convivència i el consens-. I ho repeteixen una vegada i una altra, amb la pretensió goebelsiana –més que desacreditada a hores d’ara-,  de fer-ho creure al personal. 

Altres comentaristes, però. s’ho prenen amb una nota d’humor i rebaixen la crispació, en malfiar-se del ministre Zoido quan diu que “també” els policies resultaren ferits (!) l’1-0, en els altercats que generaren els propis anti-avalots (2), quan agrediren brutalment  als pacífics ciutadans –preferentment persones d’edat- que feien cua pacientment front als col·legis electorals, doncs guarnits com anaven de cap a peus –amb casc, armilles, folrats de guata, amb guants i genolleres i botes per colpejar als agredits una vegada a terra...- els tires d’un setè pis i reboten...

Benvingudes les notes d’humor, ni que siga per sobreviure a la riuada de despropòsits i falsedats, que hem hagut de sentir fins ara –i que es multiplicaran els propers dies- i que omplen de vergonya a qualsevol. I tot en nom de la “legalitat” of course!

(1) Accediu a: https://www.uv.es/pla/legalref.htm

(2)Vegeu com ho han visionat a Europa i a tot el món:
http://www.bbc.com/news/av/world-europe-41463955/catalonia-referendum-violence-as-police-block-voting

Dies feixucs ERRE QUE ERRE

         Una vegada més –“erre que erre”-, Rajoy fa gala de la seua incoherència, en l’intent d’acontentar a tots: d’una banda “promet” 4.200 milions d’euros a Catalunya per infraestructures –a bones hores!-, per mirar de desactivar el procés democràtic encetat per la Generalitat, en preguntar al catalans –naturals i nouvinguts- pel futur de Catalunya. I tot seguit, perquè ningú l’acuse de res, assegura que les “altres” autonomies no tenen res que témer, doncs també tindran la seua part. Que Espanya és una –i grande i libre, clar, només faltaria-.

         També els sindicats majoritaris –“erre que erre”- insten a tota pressa, -ara!- a mobilitzar-se contra el govern i els empresaris i la seua política de la (contra)reforma laboral, que ha empobrit –i atemorit- als treballadors que encara conserven el lloc de treball i ha enviat a les tenebres, directament, als milers i milers que no reben ni la misèria del subsidi de l’atur, perquè -segons la vicepresidenta- enganyen al govern i treballen d’amagat. Mobilitzacions que no haurien d’haver deixat de convocar-se, dia sí i dia també, des que els “populars” obtingueren l’absoluta, que massa que sabem com l’administren, com el seu mentor, Fraga, exministre d’en Franco.

         I nova batalla de València per la llengua –castellana- que el PP –“erre que erre”- vol recuperar com a llengua de tots (!?). Ara contra el projecte de plurilingüisme del govern Valencià. I, com no podia ser d’una altra manera, amb la connivència –i militància- dels “populars” del govern de Rajoy. Ja se sap que els monolingües castellans sempre s’han oposat a que qualsevol altra llengua –que no siga l’anglès-, li faça ombra a la de Cervantes -prou més obert i progressista que no ells, per cert-. I ja és històrica l’oposició aferrissada d’alguns grups –ideològicament manipulats per la dreta- al bilingüisme, que ara es revifa amb ocasió d’eixamplar-lo al plurilingüisme.

El més trist de tot és que un ministre d’Educació (?) –ara en funcions de portantveu del govern central- faça una tal exhibició d’ignorància culpable, en oposar-se al projecte de la Generalitat Valenciana i amenaçar de portar-ho als tribunals. Millor faria, el sr. Méndez, en assabentar-se -de part dels experts i investigadors de tot el món: psicòlegs, filòlegs, pedagogs, neuròlegs, sociòlegs...- dels avantatges d’un tal tractament lingüístic, el primer dels quals és la consolidació de la llengua pròpia dels castellanoparlants, l’enriquiment amb el coneixement i ús de la llengua del territori, a més d’afavorir la incorporació de la llengua estrangera. I és que, des de fa més de cents anys, les recerques i treballs dels estudiosos del tema, de tot arreu, reiteren que els escolars amb els resultats més brillants –en totes les matèries- són els bilingües, alhora que els més ben adaptats a la vida escolar, a la relació i integració social i a la vida laboral. I si això no fora prou, un recent estudi portat endavant per un equip d’investigadors al Canadà, ha detectat un retard de fins a tres anys i mig, en l’aparició del deteriorament cognitiu propi de l’edat, en la població bilingüe de Quebec–amb el francès com llengua pròpia-, en relació a la resta de la població canadenca –anglesa monolingüe-.

Què més necessita el sr. ministre per recórrer als experts –i obrar en conseqüència-  en lloc de als tribunals?

         Tampoc en la recuperació de RTVV ens estem lluint massa, doncs al costat de les crítiques de la dreta –responsable directa de l’enfonsament econòmic, de l’ús partidista i la pèssima qualitat dels programes-, que amb la RTVE en tenen més que prou, que  hem hagut de patir els “filiprims” dels de casa, des que fou nomenada una “locutora” –la corresponsal de TV3- com a directora. I què? No els semblà prou? O és que, algun dels que s’han dedicat a desacreditar-la, com a personalitats més “reconegudes”, esperava ser nomenat per al càrrec? I ara amb el seguit de “pegues” sobre la “marca”: que si la “à” –minúscula- o la “À” –majúscula-, que si l’accent, que si s’endevina o no allò de “a punt”... Fins a l’intent de ridiculitzar l’episodi comparant-lo a un sainet de Bernat i Baldoví. És que hi ha alguns, ni que siguen –o es pensen que són-  “progressistes”, que han de donar la “nota” –“erre que erre”-. Amb amics així no fan falta enemics, certament.

         Finalment –és un dir, perquè la retafila de “ruqueres” seria inacabable-, una vegada més i “erre que erre”, el centralisme es troba més reforçat que mai, en una Espanya pretesament democràtica i descentralitzada (!?): vegeu, si no, com les inversions que l’Estat havia destinat al corredor mediterrani –l’accés més practicable i econòmic de la Península a Europa- han estat, en el 80%, “desviades” a connexions amb Madrid. I no és la primera vegada –ni serà l’última- que es malbaraten els pressupostos en vials de luxe –autovies “gratuïtes”, que paguem tots, especialment els perifèrics- als voltants de la capital, en zones altament despoblades i que no porten enlloc. I és que ja se sap que Espanya “is diferent” –Fraga dixit-.

Encara com, unes bones persones han evitat la presó –quina barra d’ (in)justícia!- a una família del Cabanyal, que no podia pagar els rebuts de la llum, abonant-ne l’import. I ho han fet des de l’anonimat, doncs no volen “penjar-se” cap medalla, com acostumen a fer determinats polítics. Ha estat iniciativa de la Plataforma pels Afectats de les Hipoteques (PAH), que denuncia la crueltat d’un sistema, que condemna als pobres a la marginació i, per si no n’hi ha prou, a la presó.

Encara com algú s’ “encabota” en fer el bé, ajudant als qui ho necessiten i no, com tants d’altres –els polítics “populars”, especialment- que no paren -“erre que erre”- en manipular les consciències dels desinformats.

Encara com.

Carta oberta A BONES HORES

A bones hores es “despenja” Rajoy, anunciant  4.200 milions en inversions per a Catalunya, ni que siga fins a 2020! –Cuán largo me lo fiáis... que diria aquell-.

De manera que, desprès d’anys i panys de paràlisi institucional, d’immobilisme polític i d’incapacitat manifesta del líder més incompetent de la democràcia espanyola, per enfrontar les legítimes aspiracions del poble català –d’exercir el dret democràtic al vot, ni que siga en contra de la independència-,  ara i emmirallat en l’estereotip més simplista –que els catalans són uns peseteros-, els ofereix  un feix de bitllets, per mirar de fer-los canviar de parer. La negativa no s’ha fet esperar, clar.

Definitivament, a Rajoy i als “populars” els ha traït -una vegada més- el subconscient “gürtelià” de pensar que tots són com ells de corruptibles i que “tot” es pot comprar amb diners.

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA-2

         No n’hi havia prou amb les “singularitats” amb què se significa la Justícia al nostre país –vegeu “Estranya Justícia1”- que calia reblar aquella percepció amb el seguit de “resolucions” judicials d’aquests dies, la penúltima –sempre cal esperar-ne alguna de més de grossa- de les quals ha estat que l’infant consort se’n va “de rositas” –només “de  rositas” a aquell encara paradís fiscal?- a Suïssa. Com a mínim ha estat condemnat –de moment- pel tribunal a sis anys i escaig... de privació de llibertat, per dir-ho eufemísticament, pels delictes que els juristes han tipificat en el seguit d’expressions críptiques encapçalades per la de prevaricació...

Això mentre que la infanta ha estat, també, condemnada (!) a tornar els més d’un quart de milió d’euros, que havia sostret, mitjançant la(es) targeta(es) de l’empresa (!), de la que n’era cotitular, amb el seu marit. Sempre, clar, sense saber el què feia. O siga, finalment “absolta” (!?) dels gravíssims càrrecs de què se la imputava, en la instrucció del procediment. Evidenciant-se, una vegada més, que una cosa és la feixuga tasca protagonitzada per un jutge d’a peu, funcionari preparat i amb les mires només posades a objectivar els fets i emmarcar-los en la legislació i una molt diferent la “vista” del tribunal corresponent, amb components “designats” per a la tal comesa. La conformació d’una línia d’actuació i l’altra, pura coincidència... com no ha estat el cas, naturalment.

         Tres quarts del mateix està passant en la novel·la “per entregues” de l’affaire “Gürtel”, on la primera víctima fou el jutge que destapà la trama, Garzón, al què se l’apartà de la carrera judicial, de forma maldestra. Doncs, per distreure a la ciutadania, s’inventà allò de les escoltes telefòniques “il·legals”, que sí que es deixaren passar en les actuacions del jutge Pereira, que succeí a Garzón. I ara ens trobem en què els “empresaris” de la trama són a la presó, però els càrrecs públics investigats per l’Audiència de València –sense la connivència dels quals aquells no s’haurien lucrat i els contribuents, estafats- resulten, també, “absolts” (!?) Avisant-nos així per on aniran les successives “vistes” que s’anuncien. Féu memòria, si no,de la composició del tribunal “ad hoc”: el ponent un magistrat pròxim als populars, que forçaren el seu nomenament per al Constitucional, en contra dels reiterats dictàmens desfavorables dels juristes entesos i que hagué de dimitir, finalment, en ser detingut per conduir begut (!) I una jutgessa, també pròxima al PP -per variar-, íntima de Cospedal per més dades i condecorada (!) per aquesta. Ja em direu què es pot esperar.

         Mentrestant i si en faltava alguna, Blesa i Rato han estat finalment condemnats, com a promotors i  “beneficiats” de les targetes black, vegonyosa i exhibicionista estafa mil·lionària.  Tampoc, però, aniran a la presó, de moment, ni se’ls demana cap fiança ni se’ls retira el passaport, per com s’han portat de bé, segons el tribunal, mentre ha durat el procés. “Argument” que no entenen els ciutadans estafats –tots, doncs a més dels directament afectats  per les “preferents” i les black, el “rescat” de Bankia ha furgat en la butxaca de tots els contribuents-, ja que el què es jutjava no era el comportament dels processats, durant la “vista”, sinó el robatori monumental que perpetraren –inclosa la compra d’un banc nordamericà en fallida i els “safaris” estrafolaris, d’un i la falsaria “campanada” de l’altre i les estafes a l’erari públic en forma d’evasions fiscals i impagament d’impostos-. O no?

El què sembla no haver dictaminat ses senyories és la rehabilitació del jutge Garzón que tingué el coratge d’iniciar el procés contra Gürtel, tot i l’alçada dels “empresaris” implicats i la complicitat “popular” de què gaudiren –i encara gaudeixen-. Tampoc el magistrat Elpidio, instructor de l’affaire de les black, que fa mesos havia demostrat la culpabilitat de Blesa i l’envià a la presó pel mateixos motius que ara se’l condemna, novament.

A què esperen els polítics que promogueren aquella “caça de bruixes” -i els magistrats titelles que se n’avingueren-, a demanar públicament perdó als jutges Garzón i Elpidio i a la ciutadania enganyada i a restituir-los en les seues funcions, rescabalant-los dels danys i perjudicis ocasionats?

A què esperen –uns i altres- si se pot saber?

        

Carta oberta ABSOLTA?

Els media informen, a abastament, que la infanta ha estat condemnada pel tribunal que la jutja, a tornar els més d’un quart de milió d’euros, que havia sostret, mitjançant la(es) targeta(es) de l’ empresa (!), de la que n’era cotitular, amb el seu marit. La versió que es divulga, però, és que ha estat “absolta” i que la casa reial està reconsiderant “rehabilitar-la”.

No cal dir que -com ja resulta habitual entre els acadèmics de la RAE- cap d’ells ha denunciat una tal perversió semàntica, ocupats com estan en combatre els tímids intents d’assolir un mínim igualitarisme de gènere, també en el llenguatge.

Cosas veredes, que deia aquell.