Carta oberta UCRAÏNA

A l’edició de la Vanguàrdia del 14.03.22- es publica la reflexió més documentada, asserenada i lúcida -a la par que moralment exemplar- del geoestratega Lanxin Xiang, sobre la tragèdia d’Ucraïna. Tot i la tendenciositat reiterada de l’entrevistador. I s’inserta en les declaracions i enllaços -pocs- que posen en evidència el discurs monolític i manipulador que ens arriba des de les instàncies “oficials”. Tant de bo els líders occidentals i les mèdia -servils uns i altres del pensament únic- hi paren esment. ---------------- Enllaços. Rubén Gisbert: https://www.youtube.com/watch?v=Czn-URjeSQo https://www.youtube.com/watch?v=34RzAlmlX2E Ramiro Gómez: https://www.euskalherria-donbass.org/2022/02/26/la-hipocresia-de-un-no-a-la-guerra-que-llega-muy-tarde/ Luis Angel Aguilar: https://latercautopia.com/de-la-pandemia-a-la-panguerra-que-aun-se-puede-evitar/ Público: https://www.publico.es/internacional/batallon-azov-grupo-paramilitar-nazi-integrado-ejercito-ucrania.html?utm_medium=newsletter&utm_content=diaria&segment=registro&pnespid=F6Ig9kRX4itMiladsZKAB0ZM8BAp0rhl9A9KGagcP83K3aQ8kjMJSLdNz.xUA2h3BdhQZW9n

Carta oberta OTAN TAMPOC?

Al bloc frontissa benpensant occidental -rèplica de l‘armamentístic nordamericà - no li haurà caigut gens bé que el propi president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha demanat la urgent integració del seu país a la Unió Europea... en lloc de “suplicar” la integració -també urgent- d’Ucraïna a l’OTAN.

Alguns ja havíem oblidat -que no renunciat- l’eslògan històric d’OTAN NO!, de què la pretesa esquerra “oficial” d’aquest país, feu gal·la en temps i que fou tan estratègicament desdibuixat i silenciat. Qui ho havia de dir que fora Zelenski, i ara, qui ens ho recordara?

Carta oberta ES TOT?

De manera que, desprès de no parar de fer l’enze, en integrar Ucraïna a la OTAN, amb no se sap quines promeses, per desvincular-la de l’àrea d’influència de Rússia, ara que Putin reacciona de forma bestial i l’assalta i bombardeja indiscriminadament; la OTAN, la UE i els EEUU, no tenen més resposta que anunciar l’aplicació de “sancions” al tal Vladimir? Sancions que, de fer-se efectives, no les pagarà l‘oligarca, sinó el poble rus, com la població europea -i la ciutadania ucraïnesa en la pròpia carn- i no els polítics maldestres que ens (des)governen. Això és tot? Vergonya de món occidental i suposadament democràtic, que abandona als febles a la pròpia dissort, a la primera de canvi. On és la propaganda que ens han venut de “defensar” els principis i valors de la convivència, ni que siga amb despeses multimilionàries en forces i armament –de patent i negoci americà sobre tot- en nom de la “llibertat”? Broma macabra si no fora tragèdia planetària, la que estem vivim i que, lamentablement ni és l’única ni serà l’última.

Carta oberta AUTONÒMIQUES?

“Autonòmiques”, les eleccions de Castilla-León -i la resta dels territoris, fora de Catalunya i Euskadi?- O simple repetició -o “primàries” si es vol- de les españoles? Unes eleccions autonòmiques les protagonitzen partits -i candidats- arrelats al territori, que posen en qüestió el centralisme de l’Estat i no els partits estatals -amb les sigles i els líder estatals- com a protagonistes. Com s’entén que els territoris secularment mimetitzats amb Espanya -la “provincia”, ara comunitat autónoma de Madrid, n’és l’exemple més paradigmàtic i contradictori- pretenen “presentar-se” com a autonomies?

Heus ací l’ “invent” de Suàrez en descubrir -i posar a la práctica- el “café para todos”, que ha derivat en “más de lo mismo”. Vegeu, si no, l’exaltació de nacionalisme espanyol, en unes eleccions -ara les de Castilla-León-, pretesament autonòmiques.

Dies feixucs... PERDRE EL NORD

La ciutadania assisteix perplexa i confosa al nou (?) muntatge de l’enèsim espectacle de “guerra freda”, patrocinat per una OTAN i un Biden en hores baixes, que han trobat en les “provocacions” d’en Putin, l’excusa perfecta per distreure al personal del fracàs del militarisme occidental, alhora que una fugida dels autèntics problemes europeus i mundials –immigració desbordada, pandèmies descontrolades, economia esfondrada, canvi climàtic imparable, extrema dreta puixant... i un llarg etcètera d’incompetències i deixadeses dels polítics venals que ens (des)governen-.

Per començar, caldria remuntar-nos als anys del castrisme, combatut –i envaït per Kennedy, bé que frustrat- pels EEUU i acaronat per la URSS, que generà una “debacle” planetària, doncs de cap manera es podia tolerar la presència de les forces del comunisme internacional –liderades per Kruschev- a la mateixa Cuba, a les portes dels EEUU. Ara, en canvi, sí que sembla acceptable –i, fins i tot, “necessari”- que les forces militars occidentals –millor dit, les forces americanes de l’OTAN, amb la submissió d’Europa, Espanya inclosa que també ha fet la seua “aportació” amb maquinària i forces militars (!)- s’instal·len a les portes de Rússia, en “captar” als antics integrants de la URSS, com ara Ucraïna. En què quedem?

El despropòsit –i la manipulació informativa occidental- és de tal calibre que el propi president ucrainés, Volodímir Zelenski –“procliu” a Occident- ha demanat als seus futurs “socis” –EEUU i la UE- que deixen d’alarmar a l’opinió pública –occidental i ucraïnesa- i de fomentar un clima bèl·lic irrespirable.

Clar que del (mal) exemple de manipulació i rentada de cervell sembla que no se n’escapa ningú: fins i tot el professor Manuel Castells, exministre d’Universitats i reconegut intel·lectual, apareix com a víctima d’aquelles presions, en referir-se –als mèdia- a què “Israel y Palestina parecen decididos a no aceptar una coexistència pacífica, cada uno con sus intreses no negociables...” Quan l’evidència –des de fa més de tres quarts de segle- acusa al govern israelià de l’obstrucció sistemàtica de qualsevol acord de pau, per restituir als palestins la terra ocupada i els recursos naturals espoliats, així com la comesa diària d’assassinats i crims de guerra, “justificats” per les operacions del terrorisme de Hamàs que ells –els israelians- han creat expressament. Tot això davant la perplexitat de les democràcies de tot el planeta, la impotència de l’ONU –les resolucions de les quals Israel incompleix sistemàticament-, amb la complicitat descarada dels EEUU. Que no és l’única, doncs, l’estat espanyol apareix com a exportador d’armament a l’exèrcit israelià. Fins quan una tal vergonya planetària?

Altrament, el dia a dia del nostre “ara i ací” –de què els media se’n fan ressò- no ens porta bones notícies envers un tema endèmic –i ben trist- com és l’augment de víctimes de suïcidi, que creixen un 3,7% -3.600 persones a l’any a tota Espanya- a què no és aliena la situació que arrosseguem des de fa més d’un any, amb la pandèmia del coronavirus. L’OMS afirma que és la primera causa de mort no natural i deixa seqüeles traumàtiques de per vida als familiars afectats. Què fer, doncs al respecte? Com prevenir-lo i evitar-lo? Se n’ha de parlar del tema? També a les escoles? Doncs sí, detectant i analitzant les circumstàncies –pròximes, però també llunyanes- que ens envolten i la seua repercussió entre les persones més sensibles als efectes emocionals que puguen produir, especialment les proclius a la depressió.

I tot i que la pandèmia sembla remetre, ningú no assegura que una enèsima –quàntes en van ja?- mutació no deixe en orris totes les esperances posades en la vacunació (quasi) massiva de la població... occidental -eixa és una altra!-, perquè el tercer món es troba encara sota mínims. I clar, com no podia ser d’una altra manera, massa bé anava el ritme d’immunització... com perquè els negacionistes no el boicotegen, sense cap argument consistent fora el de la “seua” llibertat (!) A bones hores! I la llibertat dels altres –la majoria per cert-, què? A més, pot deixar-se la salut dels ciutadans responsables i disciplinats –i les seues famílies-, a l’ “albur” dels irresponsables i indisciplinats –i les seues famílies- disposat a anar a la seua “bola”? A la selva encara, però en convivència democràtica, les lleis estan per acomplir-se i les autoritats faran bé en posar les coses al seu lloc i als que juguen amb la seua salut i la dels altres posar-los “a to”. Lamentables –i més que lamentables- les preteses manifestacions “democràtiques” (?!) per exigir (!) “llibertat” en fer el que els vinga en gana a ells, atemptant contra la llibertat i la salut de la població: Revoltes i disturbis com les d’Alemanya, Bèlgica i ara Canadà ara, són –el pitjor- exemple del què no hauria d’haver passat mai i que les autoritats democràtiques faran bé en que no torne a passar...

Encara com...la bonhomia i compromís de figures emblemàtiques i exemplars, com ara Desmond Tutu, apareix novament a la llum, amb ocasió del seu decés, recordat com el “somriure etern de Sudàfrica” i símbol de l’antiapartheid. Llarga vida al seu record, com a defensor incansable dels drets humans, al costat de Nelson Mandela.

Marc Ant. Adell

Dies feixucs SI EN VOLS MÉS...

“...para el cabàs”, efectivament... És veritat que no hauríem de desitjar-li mal a ningú però, en el cas del PP, és una bona notícia per a la democràcia les “dissensions” –la guerra fratricida- entre el seus “líders”: primer fou l’estratègia de la presidenta de la “comunitat” (!?) de Madrid d’encarar-se amb Sànchez, passant per damunt d’en Casado i ara la pretensió de marcar el tempo del congrés regional dels populars, que s’ha agreujat amb la “sortida de to” de l’aristòcrata Álvarez de Toledo -a la que el propi Casado promogué com a portantveu del partit al Congrés-, desprès d’haver estat foragitada pel seu creixent protagonisme. I és que –lamentablement- partits populistes –i tardofranquistes- com el PP, no s’enfonsen si no és per les lluites internes, atesa la inèrcia d’una part important de l’electorat, que es deixa portar pel discurs visceral d’aquells partits. Per a quan una dreta espanyola, civilitzada, moderna i democràtica?

Mentrestant Pedro Sànchez recerca el màxim consens per a reformar la Constitució –que la pròpia Carta Magna preveu i li dedica un títol sencer, el X-, tot i que alguns pensem que ho té cru, perquè a aquella dreta ja li va bé com està, per seguir fustigant als governs moderadament progressistes. I és que clar ells –la dreta- veuen la Constitució com la nova versió dels Principios Fundamentales del Movimiento que, ja se sap, eren –o encara ho són?- immutables. Vegeu si no, com menten la Carta Magna contra tot allò que, en una democràcia normal i normalitzada, seria d’esperar: respecte per les minories –immigrats, nacionalitats, els col•lectius lgtbs, agnòstics i d’altres religions...- i pràctiques com referendums i respecte pels acords internacional, inclosa la Justícia. Per a ells –la dreta- la Constitució –o millor la interpretació esbiaixada i partidista seua o dels tribunals que els són addictes- és intocable i dogmàtica –com la Bíblia?-. Sànchez s’haurà d’acontentar amb el suport dels partits democràtics... Amb això, però, no n’hi haurà prou. Ja ens ho advertí qui tot, i haver-lo desenterrat del “Valle” i traslladat a un cementeri ordinari, segueix ben viu: tot està “atado y bien atado”...

I als EEUU, la pretesa “contenció” de les armes de foc “domèstiques” que Biden prometia, s’està quedant en no res, front a l’oposició monolítica dels polítics –no només republicans i “trumpistes”- sinó també social –els americans, ja se sap, si no porten un arma a la mà, no se senten “segurs”- i econòmic –el “negoci” de la industria armamentística, per davant les vides humanes que es cobra una tal plaga-. Tan s’hi val que cada dia ocorren episodis luctuosos com el de l’estudiant de 15 anys a Michigan que obre foc a la seua escola contra els seus companys i en mata quatre. O com l’altre jove que matà a unes altres vint criatures en Connecticut: cap de les mesures preventives, com ara verificar els antecedents –mentals i policials- dels propietaris o limitar la possessió de fussells d’assalt, han estat aprovades al Senat, de majoria republicana -“trumpista” vaja- amb alguna “simpatia” demòcrata. Lamentabilíssim i diu molt poc de l’adultesa –per enyorament infantilioide del farst west- de la societat americana i pel poc entusiasme dels seus dirigents, al respecte. I com ja és habitual Israel és notícia per la seua política d’apropiació de territoris envaïts: la terra dels palestins ja en fa tres quarts de segle que està ocupada militarment i sotmesa a la fèrula jueva d’un govern genocida –no importa el signe- amb més de dos milions de desplaçats, milers d’assassinats –criatures, ancians i dones, inclosos, amb algun integrant de Hamàs, grup terrorista que ells s’han encarregat de crear-. Així com tots els habitants de Ciscordània segrestats i els de Gaza empresonats al camp de concentració més gran del món.

I si això no fora prou ara anuncien –impunement, perquè ningú no els planta cara- que doblaran la població –jueva- dels Alts del Golàn, ocupat des de la Guerra dels Sis Dies i que no ha estat retornat a Síria a qui pertany. Alguns pensàvem -innocentment pel què es veu- que, amb la defenestració de Netanyahu –processat per corrupte pels tribunals del seu país- Israel entraria en un període de respecte a l’ordre internacional i als drets humans. Però no. Mentrestant Europa i la resta del món s’ho mira impotent i perplex i la legalitat internacional –i l’ONU que se suposa que la representa- esdevé, una vegada més, burlada i menystinguda. Vergonya de civilització! Tot no són, però, males notícies Encara com el professor Torres López, catedràtic d’Economia Aplicada a la Universidad de Sevilla es posiciona contra el discurs del pensament únic imperant, en el seu nou llibre Econofakes. Las 10 grandes mentiras económicas de nuestro tiempo y cómo condicionan nuestra vida (Editorial Deusto), un repàs exhaustiu dels dogmes neoliberals, que s’han instal•lat en el mantra econòmic de la dreta, com a veritats irrefutables quan no ho són en absolut. Torres demostra, al llarg dels deu capítols per què és fals que l’envelliment de la població impedirà finançar les pensions públiques en el futur o per què és mentida afirmar que cal moderar –a la baixa, clar- els salaris per a crear ocupació o que apujar el salari mínim destrueix llocs de treball. Bona lliçó per als pretesos “enterats” de la dreta militant. Encara com.

Carta oberta UCRAÏNA SI, CUBA NO

La UE es mostra, ara, preocupada –i adverteix de greus sancions a Rússia, si la porta endavant- per l’invasió (!) d’ Ucraïna, mentre altres urgències ens amenacen: pandèmiques, energètiques, de crisi econòmica, de tancament de fronteres, d’assetjament als immigrants...-. Òbviament, però, que altres nacions –Cuba sense anar més lluny- continuen patint el bloqueig històric dels EEUU –arran de la invasió real, però frustrada, en temps de Kennedy- no. Bloqueig, per cert, endurit pel “boig” de Trump, que l’ ”assenyat” de Biden no ha tocat ni en una coma. Quan una EU adulta i coherent?