Carta oberta “ATADO...Y BIEN ATADO”

Per si algú havia oblidat l’avís del dictador: “atado y bien atado...” Així la dreta hereva del franquisme es manté “pletòrica” i ara guanya les eleccions -municipals i autonòmiques- contra ETA (!), en la democràcia -plena (!?)- de què gaudim. I és que, com ens havia també advertit el seu fundador -de la dreta que patim, no de la democràcia- l’ex-ministre de Franco, Manuel Fraga, "Spain is different". I així ens va i ens seguirà anant. Al temps.

Carta oberta ARA SÍ?

Ara sí que es manifesten, multitudinàriament, els israelians al carrer, en contra de la reforma judicial de Netanyahu -acusant-lo de feixista-, que el beneficiaria de les imputacions de què els tribunals l’acusen? Per a quan unes altres tantes protestes ciutadanes multitudinàries d’israelians al carrer, en contra del genocidi del poble palestí, que perpetra cada dia Netanyahu -i de què caldria acusar-lo, doncs fins ara els tribunals no ho han fet-?

Dies feixucs MANIPULA QUE ÉS DEBADES

O això sembla. I és que “fer passar gat per llebre” ha estat una pràctica habitual dels “de dalt”, per tal d’amagar les seues vergonyes i d’aconseguir els seus propòsits poc presentables. Ara, però, s’ha generalitzat fins a extrems perillosos, confonent a la ciutadania i deixant perplexos als més avisats. Vegeu si no, el “gir” d’en Sánchez en abonar l’ocupació il·legal i qüestionada per l’ONU del Sàhara, per part d’ El Marroc i “apuntar-se” -Sánchez- a la imposició de l’ “autonomia” (!?) per als sahrauís, com a única (!) opció “viable”. Tot mirant de congraciar-se amb la monarquia i el govern titella d’aquella autarquia, per tal què no ens envien bandades d’immigrants cap a Melilla o Ceuta o ens deixen seguir pescant als bancs d’El Marroc a un preu assumible. Com no podia ser d’una altra manera i passats els primers moments d’ “agraïment” de part dels marroquinesos, les onades immigratòries no paren, els bancs pesquers segueixen en qüestió i el viatge d’en Sánchez i mig govern -socialista, que no d’Unidas/Podemos- tampoc ha estat un èxit precisament. Mentrestant al Parlament Europeu hem hagut de fer un trist paper, en votar a favor d’ El Marroc (!), en la condemna de la UE contra la vulneració dels drets humans d’aquell règim, que empresona periodistes crítics, sense més. Quedarà sense resposta ciutadana -ni que siga electoral- una tal claudicació?

Altrament i sense moure’ns de casa assistim perplexos a com les grans fortunes, gràcies al “patriotisme” de les quals -segons el PP-, l’economia espanyola té solidesa, s’han afanyat a “maniobrar” front a les mesures del govern, per fer-los contribuir a la hisenda pública, d’acord amb el volum dels seus capitals. I ho han fet amb preteses donacions familiars, canvis de titularitat i temptejos de portar la residència fiscal a un altre país, i així burlar la mesura. Què us sembla? Fins quan el conte del “patriotisme” d’alguns, que descaradament tenen en els seus diners la seua “pàtria”?

I si en faltava alguna en la hipocresia descarada d’alguns, hem hagut d’assistir a l’oposició de l’ “stablishment” polític local de Barcelona a la suspensió temporal -declarada per l’alcaldessa Ada Colau-, de relacions amb el govern israelià, per les contínues violacions dels drets humans -assassinats purs i durs de la població palestina- i l’apartheid als territoris il·legalment ocupats per Israel, des de fa tres quarts de segle. De res sembla que val -per a l’ “stablishment” polític local de Barcelona- el clam popular i la pressió de nombroses associacions i col·lectius de la ciutat, en favor dels drets humans de la població civil palestina, menystinguts pel govern ultra israelià. I encara el candidat de la dreta catalana de Pujol, Trias, s’ha apressat a avisar que si guanyen ells, en reprendran les relacions. No cal dir que un tal posicionament ha estat rebut amb complaença pels afins al govern de Tel Aviv, que s’havien apressat a lamentar la decisió de l’alcaldessa, amb paraules amablement hipòcrites i meridianament contradictòries amb l’agressió diària a la població palestina i els assassinats comesos per exèrcit jueu ocupant. Abans calia haver pres una tal decisió i tant de bo altres institucions i governs adopten mesures contundents envers els fautors del genocidi contra els legítims habitants de la Palestina ocupada, davant la mirada perplexa de la població mundial i la complicitat de l’ONU, front al nou holocaust del poble palestí a mans d’Israel.

I què dir del posicionament de la G.B. envers l’ ”affaire” d’ Ucraïna? Resulta que, haver-se “desentès” –“Brèxit” en diuen- de la UE, no ha suposat desentendre’s, també, del negoci armamentístic, que ha suposat la guerra provocada per l’OTAN d’en Biden en aquella república exsoviètica i la resposta -esperada- d’en Putin. Efectivament, aquests dies hem hagut de “contemplar” a l’encara no coronat Carles III, rebre oficialment -i cordialment- a Zelenski, amb la promesa de fer-li arribar -no sabem si a bon preu- armament de fabricació britànica. Més cortines de fum -més manipulació (des)informativa- envers el lucratiu “negoci” de la fabricació d’armament, encapçalat pels EEUU i amb el seguidisme europeu -i el govern d’Espanya posat fins al coll-, que està donant-li “ales” a l’impresentable de Putin i netejant la seua imatge a Rússia, on de “dictador” ha passat a ser “heroi”, gràcies a la política maldestra de la UE, que està convertint el d’Ucraïna, en un dels episodis més lamentables i tristos, des de la guerra dels Balcans. Fins quan una tal descarada manipulació?

Encara com Zapatero dona testimoni de la seua bonhomia, palesa sempre i revestida, ara, de “candidesa” front a les invectives de Rajoy i la seua tropa i d’humor intel·ligent en “receptar” poesia contra insults i citar expressament a Gloria Fuertes, que algun pretès escriptor de prestigi -el nom del qual ara no fa al cas- es permeté ridiculitzar -maldestrament i sense èxit, clar-.

Carta oberta O.V.N.IS., NO. GRÀCIES

Podrien haver trobat una “maniobra” més creïble que el globus-sonda xinés, per distreure a la ciutadania, dels gravíssims problemes que afecten a la humanitat, atesa la notable incompetència -quan no mala voluntat o complicitat descarada- d’alguns polítics que ens (des)governen. Però no. Ni en això són prou intel·ligents, quan ara afegeixen -EEUU-, que no descarten (!?) l’existència d’O.V.N.IS., que ens vigilen (!). Mentrestant el negoci armamentístic està exultant, en una guerra -la d’Ucraïna- provocada expressament –per si amb el mig centenar que ja hi ha en actiu, no en són prou-. I les majories autòctones, envaïdes o expulsades del seu territori i amenaçades de genocidi, com els rohinyàs, per l’exèrcit de Birmània o els palestins per l’Estat d’Israel, miren de ser silenciades. O.V.N.IS., no gràcies.

Carta oberta EM COSTA D'ENTENDRE

Em costa d’entendre que un tribunal -el “constitucional”-, amb bona part dels seus components amortitzats -culpablement, perquè sempre hi cap la dimissió- i tots ells nomenats ideològicament -pels partits polítics i no de l’arc parlamentari, sinó dels majoritaris (?)-, s’ha autoatribuït la superioritat (?) sobre les Corts i els seus integrants, representants legítimament escollits pel poble sobirà (!), a l’hora de dir l’última (?) paraula. De quina democràcia estem parlant?... Ah!, serà de l’ “espanyola”, com ja ens ho havia advertit Arias Navarro, en presentar la nova etapa “aperturista” del règim: democràcia, a l’ “espanyola”, però. No debades ho havia deixat tot “atado y bien atado”, el dictador, quan proclamà solemnement -en referir-se a la monarquia que ens llegava-: “...no se trata de una restauración...sinó de una instauración!...Ara ho entenc! I així ens va.

Carta oberta ERA D'ESPERAR

Alguna cosa no encaixava en la designació i atribució dels mundials de futbol a Qatar, emirat autocràtic que s’ha significat pel seu poc respecte als drets humans, la marginació de la dona i la ignorància de la legislació internacional en la (des)protecció dels treballadors -que s’han deixat la vida per desenes, si no centenars- en la construcció megalòmana dels estadis olímpics. D’on una dictadura descarada, seu d’un tal esdeveniment mundial? Era d’esperar: els petrodòlars han fet el seu efecte i la detenció de la vicepresidenta del Parlament Europeu i alguns eurodiputats -i això és només la punta de l’iceberg- en donen l’evidència dels suborns empleats per a un tal “blanqueig” de l’emirat autocràtic de Qatar. I el que és més greu: el desprestigi -sense retorn?- de la UE, que no en tenia prou amb les polítiques nefastes i moralment impresentables envers les onades d’immigrants, la prevalença dels interessos econòmics de les multinacionals sobre el benestar de la població, l’armamentisme descarat i submís als EEUU i el seguidisme a l’OTAN en la guerra d’Ucraïna, així com la ignorància culpable del deteriorament del planeta... que calia afegir, ara, la complicitat –“gratificada”, clar- en situar els mundials de futbol, en un país amb dictadura monàrquica: Qatar. Lamentable.

Dies feixucs TORNEM...

O no ens hem mogut d’allà on estàvem? Ben bé podria ser, perquè les “noves” notícies esdevenen un calc de les que es van repetint cada dia.... Com ara amb això de la pandèmia, que diuen que s’atansa una nova ona. No havíem quedat, però, que havia vingut per quedar-se? Per cert, per què serà que la nomenclatura oficial s’ha apressat a amagar allò de coronavirus -“corona...”?- i es quedà amb el covid-19 i prou?- El que sí que resulta evident són els efectes i les seqüeles que ha deixat que són preocupants. Una de les quals -i molt greu- afecta a la salut mental de la població, amb especial incidència en els menors. Efectivament, les dades són contundents: els ingressos als centres hospitalaris, per problemes de salut mental en els menors, han pujat en un 40%, el 25% dels quals per trastorns alimentaris, arran dels hàbits generats pel confinament, que també afectà a les famílies, amb majors índexs de violència i als seus membres, amb malestar emocional i pors difuses envers la mort i el contagi, en la recuperació dels contactes socials. La reacció detectada entre els joves ha estat el major consum de substàncies addictives, superior en les xiques de 14 a 18 anys, en la ingestió d’alcohol i marihuana i que s’ha traduït en un augment del fracàs escolar. Com sempre, les classes desafavorides han estat les més afectades.

I com que fa temps (?) que no es parlava de la justícia -ara en minúscula- o, millor dit, dels jutges -d’alguns jutges, si més no-, ara hi tornem, arran d’unes declaracions de la ministra Montero que sembla posar en dubte, la preparació d’alguns magistrats envers el tema de la igualtat de gènere, arran de l’aplicació de la nova llei del solo sí es sí... Quant no la manca de sensibilitat suficient, per superar el patriarcalisme que ha imperat, fins ara, en les sentències, victimitzant encara més a les víctimes. A la dreta postfranquista i als portaveus del gremis funcionarials els ha faltat temps, per llançar-se en tromba -contra Sànchez, clar- pels dubtes (!) de la ministra, defensant -faltaria més!- la preparació dels jutges al respecte, demanant-ne la dimissió (!) de la ministra. I clar, alguns ens hem quedat de pedra, per la tal aferrissada defensa, perquè no fa tant era un clamor popular -que no del PP- la indignació ciutadana, per determinades i repetides sentències judicials que tractaven amb “suavitat” l’agressió, “en manada”, que grups de brètols infringiren a més d’una víctima que, a judici d’algun magistrat, no s’havia oposat prou (!?) a ser violada. Justament i arran de les manifestacions públiques reiterades i contundents, el govern s’ha vist obligat a promoure la nova llei, que sembla presentar “buits” legals que “permeten” als tribunals l’excarceració de violadors confessos ja condemnats. Increïble!

I tornem, perquè els mèdia de tot arreu s’han fet ressò del desafiament de l’esportista d’elit iraniana Elnaz Recabi, en prescindir del vel, quan participava en un encontre internacional i de la solidaritat planetària que s’ha desfermat al seu favor, doncs plou sobre mullat quan Masha Amini, perdé la vida a mans de les autoritats fonamentalistes iranianes, per no dur “ben posat” el vel de rigor. Lamentabilíssim i censurable i del tot digne de la protesta i denúncia més contundent contra el govern fonamentalista de l’Iran. Lamentablement, però, no veiérem una reacció tan contundent -ni duradora- front a l’assassinat -a la vista de tots- de la periodista palestina Shireen Abu Akleh per trets de l’exèrcit israelià, quan denunciava el genocidi del poble palestí a mans de l’estat jueu. Alguna tímida protesta -més de col·lectius i moviments que no de governs-, una -també tímida- condemna de la UE i la petició d’investigar (!?) els fets en una ONU, dividida, com sempre, per l’aixopluc dels EEUU al genocidi de l’estat jueu, que ha “respost” cínicament -com sempre- “exculpant” als militars assassins de la periodista. I prou. Així s’evidencia la hipocresia institucional -que pressiona a la mediàtica- en condemnar el mateix crim -assassinat- segons si al darrere -o al front- hi és un estat “amic”- Israel- o “enemic” -Iran-. A algú(ns) el(s) hauria de caure la cara de vergonya.

I a Israel més del mateix: Netanyahu –(i)responsable directe de l’agressió permanent als palestins i processat per la “seua” justícia- nou cap de govern. Costa de creure que el poble jueu renove la “confiança” a un presumpte delinqüent i botxí del poble palestí ocupat. Els colons, il·legals i reaccionaris, envalentits per la complicitat del seu líder (!?) reprenen les agressions als legítims habitants del territori, que no es poden defensar si no és amb pedres, contra el foc real de l’exèrcit jueu invasor...cobrant-se noves víctimes entre la població civil -incloses criatures-. Vergonya de la humanitat!

Encara com el testimoni de Greta Thumberg es manté vigent, ara amb la publicació d’ El libro del clima-, al·legat a favor del planeta i en contra del canvi climàtic que alguns polítics -com Rajoy, entre nosaltres, que es posà en evidència o Trump, també d’ingrata memòria- s’entesten en negar (!?). L’activista sueca, ara amb 19 anys, s’ha convertit en una icona, des que als 15 protagonitzà una “sentada” memorable front al Parlament del seu país i en 2019 s’adreçà als líders mundials a la seu de les Nacions Unides amb aquell “Com us atreviu?” De res no han valgut els intents barroers i reaccionaris del conservadorisme polític i el pensament únic capitalista. de desacreditar-la per haver patit la síndrome d’Asperger -lligada a l’autisme-, quan tenia 11 anys: el seu coratge, el tractament adient i el suport familiar han normalitzat la seua vida, també acadèmica a punt d’iniciar els estudis universitaris i el moviment de què forma part -Fridays for future- clama contra “la major amenaça que mai no ha hagut d’enfrontar la humanitat”, tot i que “mai no serà massa tard per salvar el planeta”. I més ara, que la cimera pel clima, a Egipte ha acabat sense avanços tangibles, si no retrocessos palpables. Encara com el testimoni de Greta Thumberg ens encoratja.