S’ha esdevingut la presentació d’un llibre del Quico Mira, “El tramvia groc”,
a casa de l’Eliseu Climent i no m’ho vaig voler perdre. Als prolegòmens em vaig
trobar a gent coneguda: Ferran Zurriaga –del col·lectiu de Freinet-, Gaspar
Izquierdo –company jubilat de l’APRJUV-, Emèrit Bono –antic conseller quan m’
“imposaren” la creu de la Policia... per allò del programa “Policia i Escola”-,
Moliner –antic mestre de Campdevànol i que m’he tornat a trobar, sovint, per
ací- i un altre mestre de l’escola de Baltasar Vives –“L’Horta” de Paiporta-
que ha estat ell qui m’ha reconegut
–crec que amb satisfacció- i que feia més de vint anys – i trenta també!- que
no veia. M’explicava que ha anat a parar a Londres (!), que no és mala
destinació i a la fundació “Cañada-Blanch” i que treballa amb Paul Preston
–poques bromes, doncs-. De seguida l’he localitzat en el temps... i a l’aula de
l’escola, les parets de la qual tenia plenes de cartells antimilitaristes...
“Saps que vaig estar temptat d’obrir-te expedient disciplinari, míster?” Vaig etzibar-li, sense
convicció perquè no vaig ni pensar-ho, tot i què el moment no era massa
permissiu: fou amb ocasió de fer-me càrrec de la zona atribuïda, només arribat
a València, a l’inici del curs 1980-81, quan el company Cecilio –“Don Cecilio”,
encara- Teruel m’acompanyà a visitar les escoles de Paiporta i em presentava
als directors i professorat –i a l’ajuntament, a l’alcalde Bertomeu Bas-. Al
poc de temps vaig tornar a l’escola de Baltasar i em vaig trobar amb
l’interfecte i els seus cartells per tot... Segurament li diria alguna cosa i
li ho comentaria també a Baltasar i la cosa no passà d’ahí. Desprès l’incident
l’oblidàrem i, fins i tot, a Baltasar el nomenaren director general... i ell a
mi cap de servei... Però tot això forma part d’un altre “paquet” de records,
que es recullen en un altre lloc de les presents memòries...
I, clar, anàrem a la cua de la llibreria a pel llibre
del Mira i a demanar-li al Quico que ens el signara, on es “colà” l’Emèrit en
demanar-li la dedicatòria, tot i que comprà el llibre prou darrere de mi. Jo
vaig aprofitar per recordar-li que encara tinc l’ encomienda –amb distintiu blanc, perquè el roig s’atorgava als qui
havien col·laborat amb la policia, en alguna intervenció amb risc de la pròpia
vida, que no era el cas del programa “Policia i Escola”-, que ell i el delegat
del govern d’aleshores em varen enganxar a la solapa... Tot seguit em tocà a mi
i vaig intentar recordar-li a Mira –sense massa èxit, crec- el treball que
compartírem, en aquella “subcomissió tècnica” –per delegació de la “comissió”
pròpiament, que es trobava col·lapsada per la burrera dels de la UCD del
moment, els anys vuitanta-, en la introducció del valencià al nostre sistema
educatiu. Ell –Quico Mira- portava la representació de l’Ice de la Universitat
i s’exasperava front a les postures de la representant de la part secessionista
–una tal Laura, una xicona amable, que coixejava lleugerament i que argüia que
era llicenciada en filologia- i alguns altres que volien passar com a “neutrals”,
com el cas del company Roca de la Inspecció Educativa i un catedràtic de l’IES
de Manises. La resta, però, estàvem per la catalanitat del valencià i la
necessitat d’acceptar una normativa comuna: els tres mestres de primària
–Alacant, Castelló i València- i els altres dos professors d’institut –de
Castelló i d’Alacant-. Jo vaig “maniobrar” –crec que intel·ligentment- aportant
el programa de llengua castellana del MEC, per a l’EGB –publicat a “Vida Escolar”
i introduint-hi personatges literaris com Eiximenis, que “sonava” a valencià,
perquè té un carrer a València i en fou conseller municipal, encara que català
de Girona o afegint propostes culturals que incloïen les “nostres”
celebracions: les falles a València, la Madalena a Castelló o les fogueres a
Alacant... I intentant calmar al Quico Mira, que volia abandonar la comissió.
Així quedà un programa presentable i es lligava al
ministeri –suposadament amb criteris científics al respecte- el tema de la
normativa. I prou “catalanista” quedà la proposta, quan el Mira no se n’anà i
als de l’ Acadèmia (¿) els faltà temps per queixar-se al delegat d’aleshores
José Antonio Pèrez –company meu d’oposicions a Inspecció-, del programa que
s’havia aprovat en la subcomissió, a iniciativa d’en Marc Adell, com li
“denunciaven” al bo de Pérez-Franco, per telèfon i a sa casa, de manera que
quan jo li portava la proposta ja n’estava assabentat [1].
Total, Quico Mira em dedicà el llibre i passàrem tot seguit a la sala de baix
on es feia la presentació. Val a dir que el “presentador” era de luxe –l’antic
rector de la Universitat, professor Ramon Lapiedra- i ho féu tant bé que
m’atreviria a afirmar que superà al propi Mira, que parlà a continuació:
pausat, documentat, suggerent i, fins i tot, literàriament impecable en les
cites, els comentaris i les reflexions afegides. Vaig felicitar-lo, desprès, i
vaig aprofitar per fer-li memòria de la signatura del conveni amb la Societat
Valenciana de Psicologia, quan ell era rector i que ens ha permès, tots aquests
anys, gaudir del suport del servei de Publicacions de la UVEG. Quico parlà més
que no del seu llibre, de l’època, del
moment històric –la postguerra- que quedava retratada en les vivències d’aquell
infant i adolescent, que vivia a l’antic camí reial de Madrid –o a la més
antiga Via Augusta- i la foto del qual, empinat a un pal i amb la pata coixa
apareix a la portada del llibre. Justament, al col·loqui, vaig preguntar-li
perquè ni Lapiedra ni ell havien parlat del “protagonista” del títol del llibre
: “el tramvia...” Mira volgué esmenar-ho referint-se a què aquell vehicle era
el punt o element d’enllaç de la ciutat i el seu barri... Jo no em vaig quedar
convençut, però no era qüestió de polemitzar i haver-li dit que, atesa la foto
de la portada i la presentació que es feia, el títol adient hauria sigut “Temps
d’infantesa”, encara que això suposaria manllevar-me el d’un capítol de les
meues memòries...
Com tampoc vaig voler afegir que jo també tenia algun
record de tramvies “grocs”... El primer sent jo de pocs anys, quan de la ma de
mon pare –i alguna vegada també de ma mare- venia de Castelló –en el tren clar-
a València: no ho fèiem sovint, però sí de tant en tant, bé per visitar als
oncles de Godella –la tia Antonia era germana de la meua àvia Josepa- o per
motius de metges, atesa la meua delicada salut, a la consulta d’un pediatra
famós que em visitava –el Dr. Micó-. El cas és que calia moure’s per València
en tramvia i, mira per a on, el vehicle que ens venia bé i esperàvem...era
groc. I si fora només groc...és que era del tot desballestat i sorollós i a mi
no m’agradava gens pujar-hi, així que em resistia i reclamava agafar-ne un
altre més nou, de colors blavosos... que anava en direcció contrària, amb gran
disgust dels meus pares que m’intentaven fer entrar en raó: “Marquitos, el
nostre és éste, que l’altre no ens porta a on anem...” Vull suposar que,
finalment, pujaríem a aquell tramvia groc, lleig i atrotinat, amb gran pesar
meu...
Uns quants anys més tard vaig “entrar en raó” i vaig
pujar –per pròpia voluntat- a un altre tramvia groc –no molt més modern que el
de meua infantesa-, en direcció al Port de València, amb altres companys
d’estudis de Pedagogia, quan anàrem a visitar un institut a les afores –el
“Sorolla”-, en les pràctiques del programa d’aquell curs que es deia “Escuela de Formación del Profesorado de
Grado Medio” –antecedent del CAP o màster de secundària actual- i del què
era director Dn. Ricardo Marín, de bon record i al que se li ha retut un
homenatge, recentment. Del centre de la ciutat ens desplaçàvem cap al Port i
enmig d’un descampat enorme –ara justament el meu barri- es trobava l’institut
en qüestió, aleshores una construcció moderna que cridava l’atenció i era motiu
de polèmica. Assistírem a algunes classes i, fins i tot, ens acompanyà un sr.
inspector de batxillerat, la presència del qual semblava imposar al director i
als professors, doncs entrava a les classes i es quedava amb nosaltres, els
recentment llicenciats en Pedagogia, que fèiem les nostres pràctiques.
Tampoc vaig esmentar res d’això, clar, al col·loqui,
però vaig “congeniar” amb algú de la primera filera i vaig haver d’escoltar les
seues “aventures”, que no parava d’explicar, paral·leles a les de Quico Mira i
que resultà ser el seu germà major. Vaig convidar-lo a escriure-les... i
presentar-les en una propera ocasió, en forma de llibre com el Quico i em
confessà que té tantes coses a dir que necessitaria una secretària -i
espavilada-, per anar-les escrivint a la
velocitat que ell les contava. Acabat l’acte vam anar desfilant i encara vaig
acompanyar-los –als Mira- pel carrer San Ferran cap a la plaça de l’Ajuntament,
on ens acomiadàrem. Tot un regal l’encontre literari i amigable, què aixoplugà el
Centre Nou d’Octubre de l’Eliseu Climent. Sort en tenim, ni que siga de la
iniciativa privada d’alguns, enmig del desert cultural institucional que patim
a València.
[1] No és qüestió d’allargar el tema, però el delegat jugà un paper
fonamental, perquè captà aviat el “muntatge” dels secessionistes, tot i la seua
condició d’afí a la UCD, que governava aleshores i el seu origen castellà
–andalús, més bé-. Tenia, però, tota la confiança en el “tècnic” nomenat per
ell –jo-, com a funcionari de carrera de la Inspecció Educativa i em recolzà en
tot moment. Gràcies a això s’introduí el valencià a l’escola i, fins i tot, el
programa inicialment aprovat, serví de temari de valencià, per a les oposicions
de mestres d’aquell temps.
