Si en una de les múltiples narracions
d’Assimov, hauríem llegit un relat del què ens està passant, ho titllaríem de
fantasia desbordada, la de l’autor. I heus ací que la realitat –com tantes
altres vegades- ha superat la ficció: mig planeta –i part de l’altre- confinat,
els hospitals a vessar, les UCIs desbordades, els infectats per milers –i, a
tot el planeta, per milions-, els morts –tristament- més cada dia al llarg de
la “quarantena”, l’economia aturada i el món laboral col·lapsat, escoles i
universitats tancades... la vida paralitzada i la mobilitat de les persones
reduïda al mínim i encara “emboscats” i irrecognoscibles, ara que la cosa es va
“suavitzant”. Què ens ha passat?
I és que el “confinament” que hem hagut de patir, arran
de la propagació del coronavirus per tot el món no és
comparable a res que –en temps de “pau”- hem experimentat els que ja tenim una
edat. La reclusió que hem viscut només es podia preveure en temps de conflicte
bèl·lic, mentre que ara amb les armes en “silenci” –és un dir-, mig món –i part
de l’altre- es troba paralitzat –i atemorit-.
Ara, però, que sembla que la
cosa va de baixa i es vol recuperar –o aparentar-ho- una certa “normalitat”,
caldria preguntar-nos si la l’excepcionalitat de l’episodi que hem patit no ha generat altres “pandèmies”, com en la relació social i els nostres
comportaments en forma de recel i desconfiança envers els altres. O si els
governants (mal)acostumats a (im)posar mesures “excepcionals” a la ciutadania,
“argumenten” qualsevol altra circumstància en
declarar un nou estat d’alarma,
per governar més “còmodament”. O si
certs partits i col·lectius que han provat de “mobilitzar” la pobra gent –del
barri de Salamanca de Madrid i altres- que tant estan patint (!?) pel
confinament i la pèrdua del lloc de treball, així com la precarietat econòmica
de les famílies i altres misèries, per protestar contra Pedro Sànchez, culpable
–només faltaria- de tots els mals –i
els morts- que el covid-19 ens està generant.
En safata, li han servit als mateixos partits i
col·lectius –preocupats pel benestar (!) de la població i el bon nom (?) de la
“marca España”- els qui –legítimament però amb poca intel·ligència- han
criticat la presència d’ “uniformats”, a la comissió de la pandèmia que, diàriament
i durant setmanes ha comparegut, a la Moncloa, per informar a la ciutadania del
decurs de la situació. Doncs bé, finalment, el govern claudicà i prescindí dels
“militars”, amb l’assumpció de l’única presència “tècnica” d’en Fernando Simón.
Per apaivagar el “foc amic” de l’ERC –en les declaracions de l’ enfant terrible de Rufiàn- i les
crítiques de la dreta que entren, una vegada més en greus contradiccions, en
demanaren la compareixença del ministre de l’Interior per les declaracions del membre
d’aquella comissió i general de la
guàrdia civil, en haver “defensat” (!?) a Sánchez, per combatre els “bulos” en contra de la gestió del
govern, envers la crisi del coronavirus.
A bones hores el PP -i els seus “socis”- ni que siga per “desgastar” a Sánchez,
es posen en contra dels militars, els seus aliats incondicionals. Llàstima,
perquè alguns pensàvem que la presència dels “uniformats” fou una decisió
intel·ligent de Sánchez, per aprofitar
l’avinentesa i destacar i prioritzar les funcions més naturals i normals –de
col·laboració amb les autoritats i al servei dels ciutadans-, que cal demanar
als militars i policies, més que no les més espectaculars i contundents
–desfilades marcials i atacs violents i indiscriminats als pacífics
manifestants- a les que –lamentablement- ens tenen acostumats.
Si en faltava alguna i a la vista que tampoc ara s’han
“lluït” molt, tota la caterva –també caverna- dretanosa, amb el concurs
habitual de la “mediàtica” –caterva, també caverna- s’han dedicat a
desprestigiar –a intentar-ho- al reconegut metge i científic portantveu –ara
únic- d’aquella comissió, el doctor Simón,
difonent acusacions calumnioses i
despropòsits monumentals sobre "ese
portavoz de las greñas...", que ha provocat el rebuig de científics i
col·lectius del món de la salut i del periodisme, així com de la immensa
majoria de la població, en fer arribar comunicats i cartes de reconeixement a
Fernando Simón, persona preparada, honesta, documentada i bon comunicador,
investigador reconegut, gestor eficient i metge experimentat: les notícies de
la seua labor humanitària en Burundi, els anys noranta, posant en perill la
seua vida, resulten exemplars i dignes de tota consideració i reconeixement.
Així la seua perspicàcia i intuïció en el tracte amb els malalts d’aquells
territoris, la relació amb els col·laboradors i els mestres de les poblacions
on treballava l’acrediten, a més, com a pedagog pràctic admirable. D’aquesta
manera queden desautoritzades d’una vegada per totes, les veus insidioses dels
que, en lloc d’ "arrimar el muscle", en una situació tan crítica como
la que estem –encara- vivint, es dediquen a desbarrar, confonent a la població i
dificultant la recuperació de la normalitat, que tant desitgem tots.
També la “pandèmia” contestatària de què s’ha contagiat
la dreta ha fet acte de presència en les cassolades que alguns en hem sorprès en sentir,
una hora desprès dels aplaudiments als sanitaris, que s’estan deixant la pell
–milers d’infectats i desenes de morts- en l’atenció als malalts del coronavirus. I és que les tals
cassolades han estat la protesta legítima de la gent –no de les elits
benestants- per les gravíssimes agressions de la dreta capitalista contra les
llibertats i contra el mínim benestar aconseguit per la classe treballadora.
També per les guerres muntades pels interessos econòmics i ideològics dels
fabricants d’armes, a l’occident, sota el paraigües de la dreta governant ací i
allà.
Per això crida l’atenció –ho
hem sabut en preguntar de què anava la tal cassolada?- que la nostra (?) dreta
ha demanat a la gent, “cassoles” a les nou del vespre...contra Sánchez. A la
que s’ha afegit la “presencial” del barri més humil, modest i proletari de
Madrid: el de “Salamanca” (!?) Ah! Sí la
qüestió és “armar-la”, ni que siga amb la iniciativa i els instruments típics
de tota la vida, no ja de l’esquerra, sinó de la gent normal.
I per què exactament? –Preguntar és ofendre?- Vegem:
-Per haver estat un dels primers països de la UE que declararen el
“confinament” pel coronavirus i
haver-lo mantingut, malgrat les crítiques i la oposició de la dreta?
-O per haver informat diàriament i puntualment –amb les dades disponibles,
que no sempre eren totes, perquè alguna “autonomia” es feia l’orni- del decurs
de la pandèmia?
-O per haver inclòs –intel·ligentment- a les forces armades i policials a
la tal comissió informativa, que haurien volgut fer-ho ells, per congraciar-se
amb els “uniformats”?
-O pot ser perquè malgrat els desmantellament en què els “populars” han
deixat la salut pública, per tot arreu –Madrid i València especialment, on han
(des)governat temps i temps-, el personal sanitari i assistencial, ha estat
exemplar en el desenvolupament de les seues tasques, jugant-se la vida.
-O pels aplaudiments de les 20 hores, cada dia, que ha volgut reconèixer
per part de tots sense distinció, aquella tasca insubstituïble i generosa, a
més de professionalment impecable?
-Pot ser perquè la pandèmia recula, malgrat els entrebancs i les traves que
posen a totes les mesures i decisions de l’autoritat sanitària, de l’Estat i
els governs autonòmics, va de baixa i es queden sense “tema”?
-O pot ser perquè l‘ obscena manipulació que han fet i fan de les víctimes
de la malaltia –això de manipular les víctimes ho tenen per la mà i ve de
lluny- no els ha donat el “resultat” que esperaven?
-O és que la “debacle” econòmica no només enfonsa als de baix –treballadors
especialment precaris-, cosa que ja els va bé, sinó que els fa també mal als de
dalt –gran empresaris amics- que no els va tan bé, perquè s’esgota la font de
les seues martingales?
Encara com el nonagenari Noam Chomsky,
-més lúcid que mai- ha sortit al pas amb greus acusacions als prepotents de tot
el món, per la poca previsió i la deixadesa habitual en atendre al benestar de
la majoria de la població, en favor dels seus i poc confessables interessos.
Accediu-hi:
