Dies feixucs UNANIMITATS

Com la que s’està palesant, dia sí i dia també, envers la guerra a Ucraïna, per part de les tribunes occidentals: polítics -de tots els signes-, intel·lectuals -pretesament neutrals-, comentaristes -suposadament ben informats- i periodistes de tota condició. Segur que tota la culpa és de l’impresentable -ja va bé que ho siga d’impresentable i molt- d’en Putin? Tota, tota, tota? Segur que nosaltres -els “bons”- no en tenim gens -de culpa-? Aleshores a qui es referia el Papa Francesc, quan es lamentava de que la guerra d’Ucraïna podria haver-se evitat -per part de qui?- O, si més no, pactar el final del conflicte? I per què el secretari general de l’OTAN se sentí al·ludit (1) I li replicà a l’endemà que no, que l’única culpa era -tota- d’en Putin? Aleshores a u se li presenten dubtes i preguntes -gens innocents- del següent tenor: -No feia mesos -els noticiaris ho divulgaren a abastament- que l’OTAN -és a dir els EEUU- venien fent gestions d’aproximació als nous líders d’Ucraïna -amb Zelenski al capdavant, no abans amb un govern que fou destituït mitjançant un colp d’estat-, per integrar-se en l’Aliança? -És un despropòsit sospitar que es feren aquelles insistents invitacions a entrar a l’OTAN per donar-li l’esquena a Rússia, amb promeses de prosperitat per al país -inclòs l’ingrés a la UE- i alguna “prebenda” als dirigents que donarien el pas? -Segur que una tal “proposta” no tenia res a veure amb la nova política internacional d’en Biden, de ressuscitar els “blocs”, buscant l’aïllament de Xina -i de Rússia i els països de l’ “eix del mal” de Reagan-? -Així que no estàvem -i estem- en un intent de rearmar les nacions occidentals -d’obediència cega als EEUU, com ha quedat palès- amb el resultat d’enriquir als fabricants d’armes -de destrucció massiva i altres- i als polítics que els secunden, malgrat el genocidi en vides humanes que això està comportant? -Segur que els dirigents -els occidentals, que “els altres” ja sabem que són uns dèspotes- no busquen més que defensar els valors de la democràcia i els drets humans fonamentals -ara dels ucraïnesos i de pas dels europeus-, en “apadrinar” el suport armat al govern d’en Zalenski? -I al fil d’aquell “suport” -amb les vendes milionàries, d’armament-, com és que es fa amb totes les cauteles perquè no “sobrepasse” l’agressió directa a Putin i l’OTAN -desprès de mesos i mesos fent l’enze- declara formalment no “implicar-se” directament i ara que Zelenski demana l’ingrés en l’Aliança, se li diu que s’ha de “valorar”(!?) per part dels seus membres? En què quedem? Una tal unanimitat envers el tema, ens hauria de preocupar, perquè si tanta raó tenim els d’Occident -amb els EEUU al capdavant-, per què no deixar que altres veus (2) -inclosa la del Papa, tantes vegades “argumentada” pels mateixos que ara la volen silenciar- es manifesten? És que la ciutadania no és prou adulta per decidir i actuar? O no volen -les forces polítiques i econòmiques occidentals- córrer el risc de ser acusades de parcials o de directament manipuladores, pels “de casa”? Tot plegat un despropòsit publicitari de proporcions gegantines i una vergonya moral majúscula, amb resultats de milers de vides humanes sacrificades i la ruïna econòmica de proporcions planetàries, per als més desafavorits. Algú(ns) haurien de donar explicacions -si poden- i pagar-ne les conseqüències.

------------------ 1) Del poc llatí que haguérem d’estudiar al nostre batxillerat prehistòric, els que ja tenim una edat, ara mateix em ve al cap allò de “excusatio non petita, acusatio manifesta”. És a dir que quan u s’apressa a donar explicacions, sense que se li hagen demanat, es posa en evidència... 2) Vegeu els següents -entre molts altres- enllaços “silenciats”: Noam Chomsky: https://www.youtube.com/watch?v=n2tTFqRtVkA Rubén Gisbert: https://www.youtube.com/watch?v=Czn-URjeSQo https://www.youtube.com/watch?v=34RzAlmlX2E https://www.youtube.com/shorts/jJllROmIY3Q Ramiro Gómez: https://www.euskalherria-donbass.org/2022/02/26/la-hipocresia-de-un-no-a-la-guerra-que-llega-muy-tarde/ Luis Angel Aguilar: https://latercautopia.com/de-la-pandemia-a-la-panguerra-que-aun-se-puede-evitar/ Público: https://www.publico.es/internacional/batallon-azov-grupo-paramilitar-nazi-integrado-ejercito-ucrania.html?utm_medium=newsletter&utm_content=diaria&segment=registro&pnespid=F6Ig9kRX4itMiladsZKAB0ZM8BAp0rhl9A9KGagcP83K3aQ8kjMJSLdNz.xUA2h3BdhQZW9n I una -curta- relació de declaracions, tot i la pressió anihiladora del pensament únic globalitzador provinent dels EEUU i que el servilisme lamentable de la UE ha secundat a cap cot: -¡Insumisión a todas las guerras! Manifiesto a favor de la objeción de conciencia y de la deserción en Rusia y en Ucrania. -Carta abierta de Premios Nobel de la Paz (14) y ciudadanos y ciudadanas del mundo cont

Carta oberta DIMISSIÓ?

Dimissió? Renúncia i gràcies. Després de l’estira i arronsa del PP -perdedor de les passades eleccions- i els seus “acòlits” de la judicatura -Lesmes inclòs- front a la coalició del govern espanyol pretesament d’esquerres; per no perdre -els populars- la majoria -conservadora- en un dels tres poders de Montesquieu -el judicial-, prebenda històrica de la dreta. La dimissió és un privilegi dels càrrecs en ple exercici -que no és el cas-, en discrepar -que tampoc ho és- amb la majoria conservadora que el nomenà -encara que sí que ho és, front un govern democràticament escollit i amb criteri sobre la pretesa independència del poder judicial-. Així que, finalment, el president dels màxims òrgans del poder judicial ha hagut de renunciar -que no dimitir-, desprès de l’escandalosa perllongació de la caducitat del seu mandat. Ara als altres membres, amb mandat igualment caducat, no els queda altra que seguir el seu exemple. La cosa, però, no està tan clara. Al temps.

Carta oberta ADÉU CATALUNYA...INDEPENDENT

Efectivament, els interessos de partit i personals han primat sobre els de país i han deixat al president Aragonés -i als d’ERC- a soles. O pitjor, exposat a les “inclemències” d’una oposició ara -o ho estat sempre?- compartida pels espanyolistes i alguns -pretesament- independentistes. Amb l’eufòria gens continguda dels centralistes de sempre. Catalunya independent? R.I.P.

Carta oberta INCONGRUÈNCIA SUPINA

La del Tribunal Suprem dels EEUU -integrat per una majoria de jutges ultraconservadors, herència d’en Trump- que, alhora que pretén protegir la vida dels nonats, amb la penalització de l’avortament, abona la llibertat de passejar-s’hi pel carrer a qualsevol descerebrat amb armes en la mà, amb el resultat de les massacres col·lectives de ciutadans i escolars, diàriament o quasi. Inaudit.

Per pensar-hi... TECNOLOGIA

Finalment, l’amenaça de reduir l’horari de tecnologia a l’alumnat de Secundària -amb el subsegüent increment del de llengües i matemàtiques- sembla confirmar-se, per part del Dep. d'Ensenyament de Catalunya. A alguns, però, ens costa de creure com pot esperar-se, raonablement, la millora dels resultats en les instrumentals, només amb la dedicació de “més -temps- del mateix”, si no s’aposta per metodologies motivadores i participatives i d’aplicació pràctica... que és, justament, el que ofereix -i aporta- l’ “assignatura” de tecnologia, ara menystinguda.

Ha estat per la notícia -posada a la pràctica sense miraments- de què el Dep. d’Ensenyament i arran dels “baixos” rendiments en Llengües i Matemàtiques, que és una constant als informes PISA -i altres “avaluacions”-, decidia “augmentar” les hores dedicades a aquells continguts, en detriment de Tecnologia, que m’ha semblat que havia de dir la meua, també pels perjudicis infringits al professorat d’aquelles matèries, als IES, encara que “esmentant” -una carta als diaris no dona per a molt més- que no és la millor mesura possible. I és que tot i estar apartat de la vida acadèmica activa, no he renunciat a la meua condició de titulat en Pedagogia i antic inspector d’Educació, durant un grapat d’anys, que em mantenen si no ocupat, sí preocupat per unes tals qüestions. Per començar hi hauria que situar els informes PISA -i “similars”- en el seu “context” -socioeconòmic i polític-, els objectius dels seus patrocinadors -que no és la UNESCO, precisament-, i la seua dimensió -més mediàtica que avaluadora dels sistemes educatius-. Acceptat, però, que els tals informes diuen “alguna cosa”, cal no aplicar -sense més- mesures només quantitatives -més hores ací, menys allà, més professors -que sempre- ací que allà, més recursos -que també-. Cal “avaluar” les dades i les situacions que les promouen i això demana temps i experts que s’hi dediquen. I de segur que les propostes dels estudiosos no es limitaran a recomanar l’ “augment” els recursos -que també- que s’hi dediquen, sinó a rendibilitzar-los millor, incloent-hi estratègies de motivació -i implicació- de l’alumnat, d’intervenció “professoral” metodològicament renovada i participativa, de compromís de la comunitat educativa, d’un acompanyament i supervisió qualificat, proper i compartit, etc. Perquè, pel que hem pogut comprovat, reiteradament, alguns al llarg dels anys de dedicació al tema i ara els ministres -incloent-t’hi a Pilar Alegria, ministra d’Educació d’en Sànchez- i alts càrrecs educatius, reunits a València, el proppassat dia 11 de maig , sense motivació de l’alumnat -i una intervenció professoral “repensada”- no pot haver (bona) educació. Alguns a aquella bona disposició de l’alumnat l’havíem anomenada “benestar acadèmic” i se’ns evidenciava com la variable predictora més contundent dels bons rendiments ... Amb la qual cosa enteníem -i entenem- que no és una qüestió quantitativa -de més o menys “hores de classe”- per aconseguir bons rendiments, sinó de model(s) d’intervenció més propers, més motivadors, més implicatius i més participats, alhora que pràctics i operatius. Que és, justament -defensem alguns-, el què ofereix -i posa a la pràctica- una assignatura “aplicada” com la Tecnologia, on els continguts que incorpora són treballats, precisament, mitjançant les llengües, la matemàtica, la física, la informàtica i la pràctica totalitat dels curricula del pla d’estudis. Per això ens sorprèn esperar la “millora” d’aquelles instrumentals atemptant contra una matèria curricular, com és la Tecnologia, que les aplica, dimensiona i motiva.

Per pensar-hi... L’ESO A L’ESCOLA…

Bé, és una manera de simplificar. La qüestió és que els media amb ampla difusió -com ara El País: 05.06.22.42- han començat a fer-se’n ressò del tema: cada vegada més centres de Primària estan incorporant l’alumnat -millor, mantenen als qui els “tocaria” passar als IES- de Secundària Obligatòria -ESO-.

El cas és que alguns ja fa temps -anys!- que li donem voltes al tema, arran de la “reforma” educativa que “recuperà”, per als IES, els nivells de 7è i 8è d’EGB, convertits en 1er i 2on d’ESO. Ja aleshores -dos mil i pocs- i encara en actiu a la Inspecció Educativa, em vaig manifestar cautelós al respecte, amb el “traspàs” de les “criatures” de 12 anys, des dels centres públics d’Infantil i Primària, als centres també públics de Secundària...mentre que a la privada -concertada o no- romanien al mateix centre físic -bé que en altres espais- i organitzatiu -metodologies semblants i professorat compartit-. Dit i fet: la “fidelitat” de les famílies envers el centre privat fou total -doncs garantia una continuïtat del tot d’agrair i per moltes raons, mentre que en la pública no, amb canvi de centre “obligat”, canvi d’equip docent, canvi d’organització –incloent-hi massa vegades la manca d’oferta de menjador- i, per descomptat, canvi de metodologies. A més de noves “companyies” - “criatures” dic, de 12 anys, “convivint”, bé que no a les aules clar, amb adolescents granats de 18 i més anys, especialment les xicones, fetes ja unes dones, per l’evolutiva primerenca d’aquestes. Situacions que alguns ja no vam poder comprovar “in situ”, però que te’ls trobaves a la sortida de l’IES del barri: els “pipiolos” de 1er d’ESO, carregats amb motxilles més abultades que ells mateixos, al costat de “garrulos” amb ganes de gresca i mastegant alguna cosa o directament fumant-hi. El cas és que aquella “intuïció” que alguns vam percebre aleshores sembla que ha anat prenent cos i el reportatge de referència recull el seguit d’experiències -cap negativa- de les escoles -primer rurals, però també urbanes- que han hagut de “retenir” l’alumnat de 1er i 2on d’ESO i afegir els de 3er i 4art, per mirar de no seguir perden matrícula, la pública, encara que també per tal d’atendre a l’alumnat més problemàtic, que a la privada ja se sap que no els “convé”. Tot i que sembla que en l’alumnat que no ho és tant -de problemàtic- la cosa també “funciona”. No cal dir que alguns aplaudim la mesura, tot i que la decisió de l’administració no sembla ser tant per motius pedagògics i organitzatius meditats, sinó per la complicació afegida -i la despesa subsegüent- d’haver de traslladar a massa alumnes i a distàncies considerables -en contextos rurals-, amb el subsegüent malestar de les famílies, per tal de garantir la continuació de l’ensenyament obligatori. En fi, “doctors té l’Església” – i experts l’Administració- per revisar el trencament -a la pública- de la continuïtat -física, organitzativa i metodològica- de les dues etapes de l’ensenyament obligatori -Primària i ESO-, que a la privada ho tingueren clar des del primer moment, que calia mantenir-la -la continuïtat-.

I val a dir que ja aleshores altres administracions, públiques també, s’ho havien plantejat i decidit: en un viatge d’estudis de què vaig participar, aleshores, a les escoles públiques de Noruega, tinguérem l’oportunitat de visitar centres de Secundària Obligatòria específics i diferenciats dels de Secundària no Obligatòria, justament per assegurar la cohesió de l’etapa. I sembla que la cosa funcionava. Ací, però el ministeri d’Educació -i les autonomies amb competències- i ves a saber per quins motius -o pressions?- decidiren que a la pública hi hauria canvi de centre per completar l’ensenyament obligatori de l’alumnat. No seria hora, doncs, d’abordar el tema institucionalment, més enllà d’iniciatives puntuals i ubicar -a la pública- tot l’ensenyament obligatori -Primària i ESO- en un mateix centre i amb equips de professorat compactes i coordinats? Els resultats acadèmics -fins i tot els “rendiments” mesurats en qualificacions-, així com el “clima” relacional i de convivència dels protagonistes -alumnat i professorat-, a més de la implicació de la comunitat educativa -especialment la vinculació i compromís de les famílies- no poden -pensem molts- sinó afavorir el bon funcionament del sistema educatiu públic. Al temps.

Carta oberta CINISME

El del cap de l’OTAN -Stoltenberg- en reconèixer que la guerra a Ucraïna “pot” durar. Naturalment, tot el temps que els lobbies armamentístics dels EEUU i els “interessos” de la subalterna UE han pactat, des de fa temps, amb la “complicitat” d’en Putin, cada vegada més recolzat per la població russa. Res no els importa -als lobbies armamentístics dels EEUU i a la subalterna UE, amb la “complicitat” d’en Putin- el patiment de la població ucraïnesa, els milers de víctimes mortals, la destrucció territorial i les privacions i encariments per a les famílies europees i de la resta del planeta. Tampoc no els importa l’enrariment de les relacions est-oest, com en els millors temps de la guerra “freda”, mentre la ideologia “occidental” i les butxaques d’alguns -també dels polítics venals- en resulten beneficiades. Prou d’un tal genocidi de la població, generat per interessos espuris!