Dies feixucs D’HIPOCRESIES I ALTRES GESTOS

          Finalment Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional –FMI- i a bones hores (!), reconeix que Espanya necessita més temps per quadrar els comptes i que caldrà suavitzar els “retalls”, per no agreujar encara més les xifres de l’atur i l’empobriment general de la població. No sabem si Rajoy en farà cas o mirarà sol·lícit cap a her Merkel, en demanda de confirmació. Clar que ja és greu que una persona –Lagarde- suposadament entesa en el tema i amb bons assessors financers, arribe ara a una conclusió que la pràctica totalitat d’economistes independents ja anunciaven fa mesos: sense ocupació no hi ha consum –ni que siga moderat, no com ara que es troba col·lapsat- i sense consum no hi ha creixement. I tot fa aigua si no hi ha treball. Si a això s’afegeix la pujada d’impostos –amb l’IVA desbocat- quina recuperació es pot esperar? Doncs ni Rajoy ni aquells dos que fan de ministres –Montoro i Guindos- ho entenen i el programa ocult de les passades eleccions i protagonitzat per Marianotijeras, segueix endavant. Fins quan?

          Perquè ja se sap allò de la dita castellana: “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”. La població infantil de Grècia, presenta greus dèficits alimentaris: escolars, en nombre creixent, remouen els contenidors de les escombraries, a la recerca de sobres de menjars i molts companys d’escola, a l’hora del pati, demanen als qui obren el seu entrepà, que els hi deixen tastar-lo. Així de trist i així d’injust. I com que les veus oficials i “populars” han proclamat i proclamen que “Grècia no és Espanya”, el govern –d’esquerres- d’Andalusia s’ha vist obligat a garantir tres menjades al dia als escolars sense recursos, mentrestant les autonomies governades pel PP –Madrid i València al capdavant- suprimeixen beques de menjador i instauren la “fiambrera”, com a mètode (!?) alimentari dels seus escolars. Es així com el govern de Rajoy afronta un tal i gravíssim problema nacional, que ens converteix en un país tercermundista, enmig de les denúncies dels experts i pediatres, que adverteixen del dany cerebral que pot afectar a la població infantil espanyola, si no s’hi posa remei. Fins on hem arribat?

I fins on arribarem, si a la vista de la violència assassina què sacseja als EEUU –ara a Boston- el senat nord americà es nega a posar ordre a l’adquisició i ús d’armes de foc? Es fa difícil d’entendre el poder del lobby del rifle de Chartlon Helston, en pressionar els polítics –encara que de lobbies als EEUU n’hi ha més i poderosos, com el jueu- i l’infantilisme de la població –digna hereva dels habitants del far west – obsedits en una autodefensa (!) que no porta més que desgràcies, una darrere l’altra. Ara, però, l’atemptat de la marató de Boston mereixeria una lectura afegida i que, per descomptat, no es farà: Així que quan les massacres afecten a la població nord-americana, es desfermen totes les alarmes i quan es tracta de víctimes de les poblacions palestines, iraquianes, sirianes i altres no? I quan el “terrorisme” internacional és l’autor d’uns tals episodis, cal esperar la solidaritat internacional i les condemnes més contundents, mentre que quan els autors són els estats -EEUU, Rússia, Israel...- no? Ja hi som a les dues vares de mesurar: els atacs dels integristes islàmics mereixen condemna i persecució i els actes del terrorisme d’estat, no?

Això mentre França sembla haver perdut el nord, fins al punt que ara mateix Sarkozy avantatjaria Holland i guanyaria les eleccions presidencials. Alhora que es desferma una campanya embogida –amb l’inestimable col·laboració dels bisbes gals- contra la llibertat d’opció sexual: agressions, manifestacions tumultuàries, detencions i baralles al parlament són algunes de les mostres del sectarisme que mou a una part important de la població del país veí. Com a Espanya, clar que ací estem acostumats a les conductes agressives i hipòcrites de la dreta cavernària –jerarquia inclosa-. Allà, però, calia esperar un tarannà més civilitzat. Perquè més que reconèixer i eixamplar llibertats dels fins ara menystinguts i marginats –els homosexuals-, sembla que el parlament de París –com s’havia venut ací- vol imposar a tota la població el matrimoni gay i que –per llei- totes les parelles han de ser del mateix sexe (!). No d’una altra manera s’explica la bogeria dels manifestants.

Finalment, Gallardón –el “verso suelto” del PP, que ha resultat un ultra de molt de compte- tira endavant la supressió de la pràctica de l’avortament, amb una contrallei que ens porta al nacionalcatolicisme d’abans –i ara- i feta al dictat dels sectors més involucionistes i hipòcrites dels “populars” i de l’episcopat –que és tot involucionista-. Sembla com si la llei vigent obliga a tota dona a avortar i les que ho fan –desprès de molta reflexió i neguit- se’n van de festa. És vergonyosa la campanya embrutidora de la dreta, contra la dignitat de les dones que es troben en una tal difícil i tràgica situació i prenen a contracor una tal decisió. I mentrestant es converteix en delinqüent a la pobra dona –i als que l’auxilien- que es troba en una situació tant delicada, els mateixos que l’assetgen –“populars” i bisbes- no baden boca en la defensa dels milers d’infants desnodrits i desassistits d’ací, ni dels milions que passen fam i necessitat –o són utilitzats com a nens-soldat, escuts humans o prostituïts- arreu del món. És així com tota aquella caterva d’hipòcrites defensen la “vida”... com a arma llancívola contra la ciutadania i la democràcia.

Encara com, la Comissió Europea confirma que investigarà les ajudes públiques atorgades per la Generalitat –“Valenciana” of course!- al futbol local. El “patrioterisme” exhibicionista de Camps i els seus els portà a “avalar” préstecs per valor de 118 milions –cosa de res!- als clubs del València, Elx i Alacant. Això mentrestant negava suport a l’escola valenciana i a projectes presentables culturals i socials. El comissari Almunia, però, ha assegurat que s’esbrinarà l’affaire.

Encara com.

Carta oberta SALVADOS

 

          Ni que siga tard i parcialment, els familiars i les víctimes de la major tragèdia ferroviària -43 morts i 47 ferits greus- ocorreguda a Espanya, estant sent rescatats de l’oblit i la indigència dels polítics “populars”. I ha hagut de ser en el programa televisiu de la “sexta” –Salvados- on el seu conductor –el periodista Jordi Èvole-, amb un estil documentat, valent i testimonial ha desemmascarat les maniobres ocultistes i barroeres del govern valencià de Camps i el seu conseller d’aleshores, Cotino -actual president de les Corts Valencianes-, de qui s’ha demanat clamorosament la dimissió.

          Encara com la ciutadania –ara sí, en concentració multitudinària, acompanyant els familiars afectats- ha ocupat la plaça de la Verge de València i els carrers adjacents, clamant “justícia” contra la impunitat d’aquells polítics venals, responsables de la tragèdia del metro de València.

          Més val tard que mai.

Dies feixucs COM ELS CRANCS: CAP ARRERE

      

 Molt propi dels corruptes endògens i “populars” que ens (des)governen: semblen portar en la “massa de la sang” els gens de la maldat més pregona, ara en l’atemptat contra el medi ambient, en forma de la “nova” (anti)llei de costes. Prou que havia costat aprovar al Parlament, una norma presentable i sostenible –la de 1998-, per mirar de posar “coto” a la sistemàtica destrucció del litoral –propiciat des de sempre per la dreta-, que ja hi tornem, només els del PP assalten la Moncloa i l’inefable de Rajoy repeteix amb Cañete –que ja es ben trist que no tinguen a ningú presentable, per a nomenar-los ministres-. Efectivament, la llei de 1998 permetia, a l’administració, aturar despropòsits en la construcció, arran de mar, d’engendres com l’hotel de l’ “Algarrobico” i defensar l’espai públic a la costa, amenaçat –quan no consumat- per les constructores “amigues”, que han generat la degradació generalitzada de les costes espanyoles i la “bombolla” immobiliària que ha arruïnat al país i als ciutadans, encara que ha enriquit a les grans constructores i als polítics venals.

          Ara, però, amb la nova normativa “popular”, es consolidaran i amnistiaran fins a 12 gravíssims atemptats, en forma d’urbanitzacions il·legals en l’espai públic, arreu de la costa. Es perllongarà fins a 75 anys (!) la suspensió de l’ordre de demolició de més de 10.000 habitatges edificats en sol públic i es faran els “ulls grossos” front a les nombroses paradetes –“xiringuitos”- actuals –declarades il·legals- i amb noves concessions, cada quatre anys –i no anuals, com fins ara-. I tot perquè el “primo de Rajoy” no avala els estudis reconeguts de les comissions de científics que l’ONU acredita envers l’evident i perillosíssim canvi climàtic.

          I com una mostra més de la desídia del PP, els científics es quedaran enguany sense projectes arreu de l’Estat perquè, a hores d’ara, els més de 3.000 investigadors que subscrigueren propostes dins el pla nacional, en desembre de 2011 (!) i que reberen els vist i plau en gener del 2013, no han cobrat un euro, per posar en marxa aquells projectes. Així es paralitzaran les iniciatives dels científics, per falta de dotació i les relacions col·laboratives amb el món investigador d’altres països es veuran truncades. Amb la qual cosa la “marca España”, que tant sembla preocupar a Rajoy i al seu ministre d’exteriors de cognom trucat –és Garcia/Margalló, amb accent, però ell el dissimula, en posar-ho sense- esdevé una vegada més poc atractiva i tercermundista.

          I si en faltava alguna, en el desmantellament d’una estructura cultural i social que ens feia respectables, el mateix (des)govern “popular” es carrega la industria del cinema d’autor. Efectivament, Alta Films ha hagut de tancar per fallida, atès el desinterès d ela TVE, d’un temps ençà i que ha estat qualificada pels afectats com la pitjor notícia per al sector... i per al públic i per a la cultura d’aquest país, sens dubte. I és que clar, paral·lelament i en lloc de potenciar la indústria local, la mateixa TVE s’ha gastat en la compra de pel·lícules estrangeres la gens modesta xifra de 82 milions d’euros (!), beneficiant a les poderoses majors nord-americanes, en detriment de les espanyoles. Així són ells de “patriotes”, tot i que se’n vanten contínuament, en una contradicció més dels seus “principis”. Però clar i per damunt de tot hi ha la política de “retalls” que el de Pontevedra jurà que mai no faria i que li criticà tota la legislatura anterior a Rodríguez Zapatero, perquè ja se sap que les promeses electorals són per incomplir-les.

          Tres quarts del mateix estan patint els nostres veïns portuguesos, on el seu govern –també de dretes of course!- està portant a la misèria generalitzada als ciutadans: retalla a tort i a dret, especialment en els pilars d’una societat de (relatiu i discret)benestar, com és l’escola, la cultura, la sanitat o els sous del funcionariat. I heus ací que el tribunal constitucional d’aquell país, els trau la raó als governants –titelles de Brussel·les, com ací- i falla a favor dels funcionaris “retallats”. El consell de ministres lusità, però, no es fa enrere i desprès de criticar sense embuts a l’alt tribunal, amenaça de “recuperar” els retalls d’altres partides –sempre les mateixes: educació, sanitat...-, sumint al poble en la indigència més pregona, que fa que una part important de la població viu de la caritat d eles ONGs. I compte que ací s’està esperant el dictamen, també, del “nostre” TC per una mesura similar del govern de Rajoy. Caldrà estar a l’aguait.   

          Mentrestant, la desídia dels grans depredadors del planeta continua eixamplant l’extensió –des de 1970 ha multiplicat per cent (!) la seua superfície- d’un gran arxipèlag de deixalles –el Garbage Patch-, en ple oceà, de més de 16 milions de kilòmetres quadrats, un dels fenòmens de contaminació més greus del món. I el què és mes preocupant és que una tal tragèdia ecològica planetària no ha disparat l’alarma entre la ciutadania, per la llunyania i la volguda ocultació dels estats, també en això presoners de les multinacionals i la industria contaminant descontrolada. Ara, la denúncia de l’artista italiana Maria Cristina Finucci, en el projecte Wasteland, es proposa visibilitzar una tal situació i suscitar reaccions contundents, per netejar aquell immens abocador.

Encara com, els jutges en clara i evident desconfiança en les “garanties” de la llei del PP envers els desnonaments, decideixen coordinar les seues actuacions. Ho fan a la vista del maquillatge cosmètic que les “populars” intenten fer “colar”, en la duríssima legislació espanyola, ara desautoritzada per la justícia europea. Així les juntes de magistrats unifiquen criteris sobre com aturar els interessos abusius dels bancs i de com bloquejar els desnonaments injustos.

Encara com.

Carta oberta NOMÉS FALTAVA

          No és prou que la desgràcia s’abat sobre la ciutadania, amb dimensions de tragèdia, que els portantveus dels “populars” s’acarnissen amb la burla més descarada i inhumana: ara és la ministra Báñez –inepta fins al súmmum- que, una vegada que no s’ha pogut amagar la fatídica xifra de més de sis milions d’aturats –el 27% de la població, però el 57 % dels joves- encara es vanta que, sense el concurs del govern del PP, la situació seria encara pitjor (!?).

          Només faltava una tal i dement “interpretació”, per palesar la depravació dels “populars”, amb un president –Rajoy- que bat tots els rècords d’incompetència i perversió.

Dies feixucs RODA EL MÓN...

          “Roda el món...i torna al Born...” diu la dita Barcelonina i no es troba mancada de raó, perquè mira que en passen de coses per tot...i, al final, tornem a estar allà mateix...Vegeu-ho, si no:

Ara resulta que el Suprem –el mateix que ordenà tornar a València l’ “absolució” de Camps del jutge de la Rúa- ara “valida” el veredicte “popular” que, desatenent les aclaparadores proves que tota Espanya tingué oportunitat de conèixer per la tv, declarà “no culpable” a ex-honorable per la mínima: cinc front a quatre. De poc li ha servit al tal Camps, però, perquè fins i tot els seus companys li han fet el buit, per no contaminar-se de Gürtel, ara que sembla que va de veres la instrucció de tot l’affaire, pel jutge Ruz de l’Audiència Nacional, que no tragarà amb les martingales dels estafadors i els seus sequaços –la llarga llista d’imputats “populars”-.

Mentrestant l’infantilisme de don Mariano –parell amb la seua incompetència i mala fe- “convida” a Mas a defensar la proposta soberanista catalana...al Congrés de Madrid, on els nacionalistes espanyols són majoria arxiabsolu(tis)ta i, clar, de prosperar, res. Per què no prova ell –Rajoy- de presentar-se al Parlament de Catalunya i –ni que siga en castellà- mire de “convèncer” als màxims representants de poble català, del “seu” projecte constitucionalista i provincià? De segur que l’escoltaran educadament –cosa que entre els diputats “populars”, al Congrés, és impensable- i, fins i tot una minoria “addicta” l’aplaudirà amb entusiasme, però la majoria qualificada del Parlament rebatrà amb arguments –no amb amenaces- la seua proposta, esquifida i “regionalista” per a Catalunya. Per què no prova?

I Europa? Quina Europa? La dels “mercaders”, com encertadament i premonitòriament la qualificà Marcelino Camacho, continua impulsant la deriva de les (des)mesures econòmiques, sempre en contra de les classes socials desafavorides: Xipre, Grècia i Portugal tenen a la població en peu de guerra i als governs col·lapsats. Però Itàlia i Espanya no estan molt millor. Fins i tot França es troba a la vora de la fallida i el què és més significatiu –tot i que her Merkel sembla no adonar-se’n- Alemanya perd pistonada i comença a notar la crisi...dels altres, en pròpia carn, perquè en definitiva no ven com venia, a uns clients arruïnats -Xipre, Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya...- que  són els que els compraven. Així es tanca el cercle dels càlculs egoistes dels mercats: han empobrit fins a la misèria a la població “consumidora” i així no hi ha negoci. Ni societat integrada i pacificada: a les “retallades” miserables dels governs titella –el de Rajoy al capdavant- ha seguit una desestabilització social tal, que fa perillar la pau i la democràcia, sense que es veja la fi del túnel, per l’entossudiment dels (ir)responsables –mercats, multinacionals, legió de corruptes i governs còmplices- en seguir aplicant més del mateix, que no ens porta en lloc, fora de cap a l’abisme econòmic i social.

Entossudiment aplicable als líders conservadors d’arreu –començant pels Cámerons i assimilats- que s’han entestat en homenatjar (!?) al personatge –“personatja” més bé, violentant el vocabulari “antifeminista” contra la tal “dama”- que desencadenà la debacle neoliberal(ista) que ens portat on estem: el tàndem Tatcher i Reagan ha constituït la major desgràcia planetària en lustres, de la què tardarem segles en recuperar-nos –si finalment eixim d’aquesta-. Però no, la prepotència tenyida d’estultícia dels capdavanters del conservadorisme excloent –incloent-hi als “populars”- no s’han acontentat en recordar la figura (feliçment) desapareguda, amb un responso pel seu descans etern –malgrat haver posat al planeta en peu de guerra-, no. Han hagut de provocar a la població –anglesa i europea i fins i tot mundial- amb uns homenatges fora mida, militaritzats i oficialistes, acompanyats d’una despesa econòmica gegantina i malbaratadora, mentre la immensa majoria de la població sofreix les retallades immisericordes dels hereus del tatcherisme. Lamentable.

Com lamentable –o “agraïble”, segons com es mire- el panorama desolador que ofereix la monarquia espanyola: els episodis –cinegètics i altres- que ha protagonitzat el rei i han estat divulgats a abastament han tocat de mort la institució “instaurada” pel franquisme –“No se trata de una restauración...sino de una instauración...” clamava Franco a les Cortes-. I si no n’hi havia prou, l’ affaire Urdangarin ha esquitxat la casa reial –princesa Cristina inclosa, per raons òbvies- de forma irrecuperable, segons moltes veus. Només la figura de Felip –príncep no només d’Astúries, sinó de Girona- podria intentar salvar els “mobles” monàrquics. Però la curtesa dels polítics espanyols –només calia fixar-se en la cara de la vicepresidenta en ser preguntada-, quan des de Catalunya se suggeria l’abdicació del rei a favor del príncep ho fa inviable: tots, a Madrid, han eixit en tromba a favor del monarca i en contra de la proposta catalana, l’única possible per superar la situació a Espanya i a Catalunya, amb Felip rei d’Espanya i príncep de Girona i encarrilar, de pas, el soberanisme de Mas.

Encara com, el govern d’Andalusia –socialistes i comunistes havien de ser!- ha plantat cara a la vergonyosa situació dels desnonaments, ha fet costat a nombrosos jutges que qüestionen la llei espanyola i sensible a la resolució –íntegra- de la justícia europea, s’ha enfrontat als bancs, expropiant-los habitatges, per posar fre a la tragèdia. La reacció de l’executiu de Rajoy –titella dels poders econòmics- no s’ha fet esperar i ha criticat –i amenaçat, com és el seu (mal)estil- de portar al (seu) constitucional la mesura, perquè clar no es pot tolerar que algú contradiga els dictats dels mercats i els seus executors: la banca. De moment, però, els andalusos mantenen l’estiró. Encara com.