“Roda el món...i torna
al Born...” diu la dita Barcelonina i no es troba mancada de raó, perquè mira
que en passen de coses per tot...i, al final, tornem a estar allà
mateix...Vegeu-ho, si no:
Ara resulta que el Suprem –el mateix que ordenà tornar
a València l’ “absolució” de Camps
del jutge de la Rúa- ara “valida” el veredicte “popular” que, desatenent les
aclaparadores proves que tota Espanya tingué oportunitat de conèixer per la tv,
declarà “no culpable” a ex-honorable per la mínima: cinc front a quatre. De poc
li ha servit al tal Camps, però, perquè fins i tot els seus companys li han fet
el buit, per no contaminar-se de Gürtel,
ara que sembla que va de veres la instrucció de tot l’affaire, pel jutge Ruz de l’Audiència Nacional, que no tragarà amb
les martingales dels estafadors i els seus sequaços –la llarga llista
d’imputats “populars”-.
Mentrestant l’infantilisme de don Mariano –parell amb
la seua incompetència i mala fe- “convida” a Mas a defensar la proposta soberanista catalana...al Congrés de
Madrid, on els nacionalistes espanyols són majoria arxiabsolu(tis)ta i, clar,
de prosperar, res. Per què no prova ell –Rajoy- de presentar-se al Parlament de
Catalunya i –ni que siga en castellà- mire de “convèncer” als màxims
representants de poble català, del “seu” projecte constitucionalista i
provincià? De segur que l’escoltaran educadament –cosa que entre els diputats
“populars”, al Congrés, és impensable- i, fins i tot una minoria “addicta”
l’aplaudirà amb entusiasme, però la majoria qualificada del Parlament rebatrà
amb arguments –no amb amenaces- la seua proposta, esquifida i “regionalista”
per a Catalunya. Per què no prova?
I Europa?
Quina Europa? La dels “mercaders”, com encertadament i premonitòriament la
qualificà Marcelino Camacho, continua impulsant la deriva de les (des)mesures
econòmiques, sempre en contra de les classes socials desafavorides: Xipre,
Grècia i Portugal tenen a la població en peu de guerra i als governs
col·lapsats. Però Itàlia i Espanya no estan molt millor. Fins i tot França es
troba a la vora de la fallida i el què és més significatiu –tot i que her Merkel sembla no adonar-se’n-
Alemanya perd pistonada i comença a notar la crisi...dels altres, en pròpia
carn, perquè en definitiva no ven com venia, a uns clients arruïnats -Xipre,
Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya...- que
són els que els compraven. Així es tanca el cercle dels càlculs egoistes
dels mercats: han empobrit fins a la misèria a la població “consumidora” i així
no hi ha negoci. Ni societat integrada i pacificada: a les “retallades”
miserables dels governs titella –el de Rajoy al capdavant- ha seguit una
desestabilització social tal, que fa perillar la pau i la democràcia, sense que
es veja la fi del túnel, per l’entossudiment dels (ir)responsables –mercats,
multinacionals, legió de corruptes i governs còmplices- en seguir aplicant més
del mateix, que no ens porta en lloc, fora de cap a l’abisme econòmic i social.
Entossudiment aplicable als líders conservadors
d’arreu –començant pels Cámerons i assimilats- que s’han entestat en homenatjar
(!?) al personatge –“personatja” més bé, violentant el vocabulari
“antifeminista” contra la tal “dama”- que desencadenà la debacle
neoliberal(ista) que ens portat on estem: el tàndem Tatcher i Reagan ha constituït la major desgràcia planetària en
lustres, de la què tardarem segles en recuperar-nos –si finalment eixim
d’aquesta-. Però no, la prepotència tenyida d’estultícia dels capdavanters del
conservadorisme excloent –incloent-hi als “populars”- no s’han acontentat en
recordar la figura (feliçment) desapareguda, amb un responso pel seu descans etern –malgrat haver posat al planeta en
peu de guerra-, no. Han hagut de provocar a la població –anglesa i europea i
fins i tot mundial- amb uns homenatges fora mida, militaritzats i oficialistes,
acompanyats d’una despesa econòmica gegantina i malbaratadora, mentre la
immensa majoria de la població sofreix les retallades immisericordes dels
hereus del tatcherisme. Lamentable.
Com lamentable –o “agraïble”, segons com es mire- el
panorama desolador que ofereix la monarquia
espanyola: els episodis –cinegètics i altres- que ha protagonitzat el rei i han
estat divulgats a abastament han tocat de mort la institució “instaurada” pel
franquisme –“No se trata de una restauración...sino
de una instauración...” clamava Franco a les Cortes-. I si no n’hi havia prou, l’ affaire Urdangarin ha esquitxat la casa reial –princesa Cristina
inclosa, per raons òbvies- de forma irrecuperable, segons moltes veus. Només la
figura de Felip –príncep no només d’Astúries, sinó de Girona- podria intentar
salvar els “mobles” monàrquics. Però la curtesa dels polítics espanyols –només
calia fixar-se en la cara de la vicepresidenta en ser preguntada-, quan des de
Catalunya se suggeria l’abdicació del rei a favor del príncep ho fa inviable:
tots, a Madrid, han eixit en tromba a favor del monarca i en contra de la
proposta catalana, l’única possible per superar la situació a Espanya i a
Catalunya, amb Felip rei d’Espanya i príncep de Girona i encarrilar, de pas, el
soberanisme de Mas.
Encara
com, el govern d’Andalusia
–socialistes i comunistes havien de ser!- ha plantat cara a la vergonyosa
situació dels desnonaments, ha fet costat a nombrosos jutges que qüestionen la
llei espanyola i sensible a la resolució –íntegra- de la justícia europea, s’ha
enfrontat als bancs, expropiant-los habitatges, per posar fre a la tragèdia. La
reacció de l’executiu de Rajoy –titella dels poders econòmics- no s’ha fet
esperar i ha criticat –i amenaçat, com és el seu (mal)estil- de portar al (seu)
constitucional la mesura, perquè clar no es pot tolerar que algú contradiga els
dictats dels mercats i els seus executors: la banca. De moment, però, els
andalusos mantenen l’estiró. Encara com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada