dies feixucs ULLADES

         Només cal donar una ullada al què passa, per dir allò de “Mare de Déu Senyor”!

Vegeu, si no, el sobresalt amb què l’anomenat poder judicial ha rebut la notícia de la reforma que prepara Gallardón. I quan el col·lectiu de jutges, per definició conservadors –quan no dretans tardofranquistes, especialment els designats per quota política per als alts tribunals- el rebutgen de pla i anuncien vagues –ni que siga de “zel”- si el ministre no la retira, és que la tal reforma se’n passa de la ratlla. Per la seua part, el propi fiscal general de l’estat –Torres Dulce-  de designació directa i “popular”, no s’estigué de desmarcar-se, en l’obertura de l’any judicial, de l’enduriment de penes preparada pel mateix Gallardón, en la pretensió de modificar el codi penal, a pitjor. I és que l’exalcalde de Madrid, aparentment moderat i com algú l’anomenava “un verso suelto en el PP” ha vist el moment per a postular-se substitut de Rajoy, quan el de Pontevedra fracasse estrepitosament en el (des)control de la crisi econòmica i, desprestigiat i contestat –també en el seu propi partit-, acabe dimitint. Justament per això –heus ací les raons o, millor, “la” raó personal de l’Aguirre en dimitir- la lideressa ha tirat la tovallola i se n’ha anat, perquè veu que ja no té res a fer, amb un Gallardón que li menja el terreny, en el despropòsit, la xuleria, el sectarisme i el decantament cap la dreta més rància i ideològicament captiva dels bisbes.

         Això mentre –una altra “ullada”- el “serial” de Bankia continua i ara ens diuen –Oliver Wyman, la consultora que està examinant la banca espanyola, dixit- que l’antiga Cajamadrid –amb l’inestimable ajut de Bancaja- necessitarà 26.000 milions d’euros per recapitalitzar-se –que no per tornar els diners als inversors estafats-, segons una estimació que no està conclosa i que podria acabar amb més milions de “rescat”. Heus ací els autèntics culpables de la crisi –i no els incauts ciutadans acusats de viure per damunt de les seues possibilitats-, amb cohorts d’enxufats als consells d’administració i polítics caducats al capdavant d’entitats bancàries “agraïdes” –llegiu Rato o Olivas, sense anar més lluny-. Així la concessió de crèdits “blans” -o senzillament de franc- als empresaris addictes, en quantitats astronòmiques i els milions soterrats en terres mítiques i grans eventos han portat a la fallida a les més “prometedores” entitats d’ “estalvi” d’aquest país. Tot això sense que cap (i)responsable haja estat processat judicialment, ni menys condemnat, ni menys encara obligat a tornar els diners defraudats als indefensos clients. “Avantatges” del capitalisme. I més grosses que en veurem encara, com haver d’acudir en massa els escanyats ciutadans, diners en mà, en socors dels nostres botxins, al crit de guerra dels polítics titelles. Al temps.

         I en aquest context de desori financer i econòmic –que fa feredat ataüllar-, mentre de Guindos assegura a Brussel·les –amb la credibilitat que li dóna haver contribuït a la fallida de Lehman Broders- que el govern espanyol acomplirà amb el (des)control del dèficit i posarà data a les lleis que escanyaran encara més als ciutadans, en forma d’ajustos (!) pressupostaris,  Rajoy assegura seriosament –és a dir, fotent-se del respectable-, que no tocarà les pensions –socors!!!-. I així ha començat a “no tocar” les pensions amb el copagament farmacèutic, que minva considerablement la nòmina dels pensionistes a més de traure nombrosos medicaments de la llista dels “receptables”. I si no n’hi ha prou amb un tal retall de les exigües pensions que l’estat es digna pagar als treballadors que han dedicat tota una vida a fer pròsper el nostre país, l’espavilat de Rajoy ja anuncia un “augment” de l’1% en les nòmines dels pensionistes, que es traduirà –Montoro ho té tot calculat per escanyar els sectors més precaris- en una modificació automàtica dels barems contributius a l’alça, per augmentar els descomptes de l’IRTP –irònic en els pensionistes això de la T de “treball”-. Una vegada més Rajoy menteix –no ha parat de fer-ho des que arribà a la Moncloa, incomplint totes les seus promeses electoral(iste)s. Els pensionistes, doncs, faran bé de posar-se en peu de guerra i demanar-li al de Pontevedra que els torne el vot, els qui incautament el votaren.

         I més del mateix en l’atzucac en què es troba el València CF, doncs deu a Bankia la “friolera” de 245 milions en crèdits obtinguts a compte de la frustrada operació immobiliària dels terrenys del Mestalla. I, com sempre, la Generalitat Valenciana apareix també “pringada” en l’affaire, ja què si el club no fa front als seus compromisos financers, el Consell haurà d’embargar les accions del València CF i es convertirà en el major accionista de l’entitat esportiva en fallida. Un (mal)exemple més de com els fons econòmiques públiques es malbaraten en “aventures” identitàries del valencianismo més tronat i, clar, aleshores falten diners per a les atencions bàsiques dels ciutadans: educació, sanitat, dependència... Mentre encara hi ha alguns desvergonyituns desvergonyits –els de la colla de don Mariano- que acusen a la població d’haver viscut per damunt de les seues possibilitats i estar en l’origen de la crisi. Quina barra!

Encara com la galàxia musical dona la nota optimista i esperançada, en l’orquestra simfònica “Capella dels Ministrers”, que acompleix 25 anys i es fa dipositària de vuit segles de llegat de música antiga i patrimonial de la Corona d’Aragó i es constitueix –enmig de tantes vergonyes que patim els valencians- en un dels pocs orgulls de València. Com a mínim un projecte cultural local, té dimensions planetàries i un merescut i reconegut prestigi: més de 1.000 concerts arreu del món i 43 discs editats –entre el que destaca el “Cançoner del Duc de Calàbria”- ho testimonien.

Encara com.