Hi ha coincidència –tan
generalitzada, com interessada- en que les paraules del rei, on esmenta la “quimera”, com la pitjor opció a la què
es pot aspirar, fa referència a l’iniciativa democràtica i pacífica de
Catalunya de fer camí cap a la independència. No ens hauria de sorprendre.
Perquè els partits majoritaris espanyol(iste)s –tot i que al PP més que no al
PSOE, però també- no els convé, de cap manera, interpretar-ho –allò de la
“quimera”- com l’intent de mantindre permanentment enganyat al poble sobirà
–que no monàrquic- que ells practiquen, envers l’enganyifa de la crisi:
originada pels poderosos –bancs i multinacionals-, de cap manera per haver
viscut els ciutadans “per damunt” de les seues possibilitats i dòcilment compartida
per la “casta” política majoritària. Perquè una tal “quimera” no es pot
mantindre eternament i ara que el borbó ho deixa caure, ells s’apressen a
atribuir-ho a Catalunya, boc expiatori habitual dels seus fracassos sonats i
les seus pròpies vergonyes.
On no s’ha pogut mirar
cap a un altre costat ha estat en la mort de Santiago Carrillo, quan fins i tot el rei no només ha declarat sense embuts
que fou un polític imprescindible en la transició democràtica, sinó que, amb la
reina, s’han desplaçat al seu domicili per donar el condol a la família. Tot
això mentre els altaveus ultres, afins al PP, arremetien contra el líder
comunista que, molt al seu pesar, rebia els reconeixements públics de
personalitats i institucions, molt per damunt dels postissos homenatges que la
dreta dedicà a l’exministre de Franco, Manuel Fraga, fundador del què
irònicament algú anomenà “afananza
pandillar”, amb referència a AP, antecedent del PP. Com era d’esperar, tot
i aquells reconeixements –inclòs el del propi rei- Rajoy, que encara viu de la
ideologia tardofranquista i de l’ambient de victòria sobre l’Espanya roja –una
altra “quimera”?- , no s’ha sumat, quedant en evidència meridiana.
Per la seua banda, la justícia –què és un altre món- ens dóna
un nou espectacle de solemnitat institucional, amb un fiscal general de nom
ambigu quan no antagònic–Torres Dulce-, que s’ha volgut mostrar independent
(?!) del govern que el nomenà i li marca el terreny, qüestionant ara
l’agreujament de penes que promou el ministre del ram, Ruiz-Gallardón, per no
ser la “resposta adient” a la delinqüència, que no para d’augmentar. I té raó
el fiscal, tot i que no s’atreveix a afegir que bona part dels actes delictius
tenen un origen socioeconòmic evident i què és en la millora de la situació,
que cal treballar. I, tot seguit, per fer-se perdonar la “llicència”, arremet
contra les formacions polítiques democràtiques i d’esquerres del País basc,
alhora que es congracia amb les víctimes d’ETA -de cap manera amb les del
franquisme i de la repressió policial que encara dura-. Una altra quimera: la
de voler donar aparença legítima als procediments judicials que, en la majoria
de casos, no passen de “legals”. I ja se sap que la llei es canvia quan convé
–l’exemple més escandalós i recent és el del ministre Wert, que canvia la llei,
que no afavoreix als col·legis sexistes de l’Opus-.
Com quimèrica és
l’esperança d’alguns en una (in)justícia si més no igual per a tots: ahí teniu
a la Pantoja
processada per figurar com a cotitular, en els documents de les empreses del
seu home, empresonat per estafa i altres delictes, mentre que a la princesa
Cristina, l’esposa d’Urdangarin en idèntica situació, no hi ha cap jutge ni
tribunal, que faça el pas de processar-la. I no serà perquè un dia sí i un
altre també, els diaris, publiquen noves i greus troballes dels “negocis” del
duc sobrevingut i es reitera l’acusació de fer servir la seua condició d’antic
membre de la casa reial, per a l’obtenció de substanciosos contractes amb els
governs “populars” de València i Balears: 3.7 milions de la Generalitat Valenciana
i 2.3 milions del govern Balear. La quimera s’eixampla al fet que Jaume Matas
està processat pel cas, mentre que l’ínclit de Camps, no.
Quimèric també és el
discurs de Rajoy, que li fa verbalitzar al ministre Guindos, què “pot ser” no
caldrà demanar el rescat de
l’economia –del què queda què és ben poc- a Europa, perquè amb el “préstec”
demanat per a la banca ni hauria prou. Coneixent, però, com les gasten els
banquers que arramblen amb tot i més, no “podrà ser”, disposar del sobrant,
perquè no quedaran sinó números rojos. Així que tornarem a patir els nous “ajustos”
–eufemisme per anomenar els retalls brutals, clar-, que Europa pensa
imposar-nos, amb l’excusa de reduir el dèficit, quan tots sabem que és per
continuar alimentant al monstre insaciable dels “mercats”. La evidència és què
qui està urgint a Rajoy a demanar el tal rescat no és el parlament europeu, ni
el president del Consell de la UE,
ni el comissari del ram...Qui, doncs? La banca internacional, clar, que es
frega les mans amb els alts interessos que tot això els reportarà.
Encara
com el tribunal
constitucional ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat, interposat
per 50 senadors socialistes, contra el decret del govern “popular” del País
Valencià, de mesures urgents per a la reducció del dèficit, aprovat una vegada
publicats al DOGV els pressupostos de la Generalitat
Valenciana i demanat al govern central ajuda econòmica, per
afrontar el venciment del deute del Deustsche
Bank. El tal decret sacrificava –una vegada més- als funcionaris de
Sanitat, als què entorpia la continuïtat de la carrera professional, suprimia
els anomenats moscosos, reduïa un 25%
el sou de tots els interins de la funció pública, alhora que els suprimia la
paga d’estiu. A més d’apujar els impostos dels carburants i acabar amb la
bonificació en l’adquisició de nou habitatge –que Rajoy i el seu programa
electoral(ista) s’havien cansat d’assegurar que mantindrien-.
Encara com, la justícia sembla rehabilitar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada