Altrament ja és ben
trist que determinats episodis bèl·lics, com ara l’avanç islamista cap al sud
de Mali, generen respostes tan
contundents com la del govern de França, que s’ha implicat directament enviant
tropes al lloc dels fets, mentre altres ocupacions –enquistades i vergonyants-,
com la de Ciscordània per part d’Israel, no mereix més que una tímida condemna
verbal, per part de la comunitat internacional. Una tal desproporció i
sectarisme en la vara de mesurar no s’explicaria només pels interessos
econòmics –ara d’una expotència ocupant-, que regeixen les polítiques dels
països “civilitzats”, sinó per la perversió en la jerarquia de valors que
hauria de prioritzar les conductes d’una col·lectivitat, suposadament humana. I
el més trist de tot –o ben trist, si més no- és que la decisió bel·licista i
intervencionista de Hollande li ha fet pujar punts en la popularitat, que anava
perdent mentre maldava en reflotar l’economia del seu país, amb mesures del tot
justes, com la formació i projectes per a l’ocupació dels jóvens i la
declaració d’impostos a les fortunes que s’escapoleixen –allà com ací- per
evadir capitals. Ben trist.
I més a prop, alguna cosa no els està resultant
favorable als “populars”, en la seua política d’assetjament als que no els són
addictes. Fins i tot l’emblemàtic ministre barceloní, Fernández Díaz, ha hagut
de prescindir del seu número dos, Ulloa, pels escàndols dels informes policials “fabricats” per
desprestigiar a Convergència i Unió, en altre temps aliat natural i dretà, de
les seues polítiques conservadores i ara “malson” per la proposta soberanista
de Mas. La desautorització de fiscalia i judicatura dels tal “informes” i les
contradiccions evidents i palmàries, malgrat la defensa que en feren alts
càrrecs del PP –la dos de Rajoy, Sáenz de Santamaria es complagué en el tema i
Montoro demanà la presència al Parlament dels qui tenien comptes en Suiza...-
han acabat amb la dimissió per pèls de Fernàndez, que l’ha desviada al seu
número dos. Tant de bo que el tal encara ministre aprenga la lliçó i es
comporte d’ara endavant.
Pel què fa al
“retalls” de Rajoy –que negà reiteradament-, també en educació, que l’altre Fabra –el president actual de la Generalitat-
i la consellera Català practiquen amb servitud i diligència, es cobra els
primers ensurts amb l’esfondrament del terra en una aula del col·legi –públic
of course!- de Santa Pola. Els
portantveus oficials, però, s’han apressat a atribuir l’episodi no a la manca
evident de mesures de manteniment i vigilància de l’edifici, no. Ho han
atribuït a un excés d’humitat –l’humitat com el paper, sembla ser molt soferta-
que ha pogut afectar el forjat de l’estructura. Una humitat que, en bona
lògica, si l’edifici hagués estat sotmès a una mínima vigilància i manteniment
podria haver estat detectada a temps i evitar la que podria haver estat una
nova tragèdia. Per sort –per als (i)responsables que ens (des)governen- la cosa
no ha passat d’un ensurt i podran continuar els “retalls” en temes bàsics
–educació, sanitat, dependents...- mentrestant els –pocs o molts- diners de la
hisenda pública es podran seguir destinant a necessitats tant perentòries com a
l’adquisició d’armament, per part de l’exèrcit espanyol, a generoses i descontrolades dietes per als
polítics o a l’encara més descontrolat pressupost de la casa reial, on la
tisora de Rajoy no té arrestos per arribar-
Fora d’això el serial de l’aeroport –sense avions- de Fabra encara dura. Ara és per l’anunci
que l’ “aeropuerto del abuelito” com
l’anomenava l’interfecte, en inaugurar-lo “en sec” i acompanyat dels seus nets,
sembla que està en venda i “algú” –no identificat, com els ovnis- es troba
interessat. Són 200 milions, tot i què els de la Generalitat –pontejats com
sempre- parlen de 90 milions i la resta per posar-lo a punt... o siga una ruïna
total o una estafa descomunal –com el cas bankia-,
perquè ja pots posar la mà al foc –com ara es gasta en certes presumpcions
d’innocència, com la de Bàrcenas- que ha costat el doble, bé que mai no se
sabrà per la part que els toca als “promotors” populars que prou ho amaguen. En
fi, un èpisodi més del PP en la història del saqueig d’aquest país.
Encara
com el Constitucional –ni que
siga “a toro pasado”- rebutja el
recurs de Camps contra el transvasament de l’Ebre. Fou en juliol del 2004, en
plena ofensiva contra el govern de Zapatero, perquè els havia neutralitzat les
aspiracions demagògiques i de pur negoci que els menava a defensar el transvasament,
a més de l’odi ancestral a Catalunya, que practica l’espanyolisme irredent. Una
sentència més que posa en evidència la roïndat d’un tal Camps, d’infausta
memòria.
Encara com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada