dies feixucs D’ESTRATÈGIES

          És l’estratègia dels polítics –tots?- quan es veuen desbordats per la situació: ara Mas se’ns ha tornat independentista i el què és més cridaner, el democristià de Duran li passa al davant, quan no fa molt abjurava públicament, de la pretesa independència per a Catalunya, del seu soci. La situació d’asfíxia econòmica i de retallades immisericordes que està protagonitzant CiU, ningú no s’ho esperava desprès de les crítiques de què fou objecte el tripartit: els conservadors, però, han multiplicat les tímides mesures de sobrietat de l’anterior govern i generat el descontent general de la població. Remei? Distraure al personal: primer amb el pacte fiscal i desprès amb la proclama de l’independentisme.

          Idèntica estratègia la de Rajoy: la penosa situació econòmica –de la què tenia tota la culpa Zapatero, clar- que havia promès resoldre només arribar al poder, no només millora, sinó que s’agreuja cada dia que passa –i la seua incompetència manifesta no s’és aliena, ara sí-, mentre els mercats i Europa miren de collar-nos encara més. Què fer? Distraure al personal, a l‘interior i a l’exterior: cap a dins amb iniciatives polèmiques, com les de Gallardón, en l’enduriment de la llei de l’avortament i Wert derogant l’educació per a la ciutadania, enviant a milers de professors a l’atur i assegurant que els centres sexistes conservaran les subvencions. A més de recuperar la retransmissió de les corregudes bous per tve. I cap a fora, repetint l’episodi de Perejil, ara contra els immigrants a l’illa de Tierra i traient pit front a Gibraltar, en temes d’aigües jurisdiccionals.

          Tres quarts del mateix passa amb la llei –i la consciència- de la (des)memòria històrica: primer i encara en el govern anterior, tribunals addictes –la magistratura no es caracteritza, precisament, pel seu tarannà progressista- qüestionen la legitimitat de Garzón per jutjar els crímens del franquisme i amb una paròdia de procediment el separen i silencien. Ara és una jutgessa... que amb l’excusa de que aquells luctuosos episodis han prescrit (?) o han estat amnistiats (!) obstaculitza la continuïtat de la recerca de les despulles de García Lorca, contravenint greument la legislació internacional que proclama que els crímens de genocidi no prescriuen...En qualsevol cas i com que la cosa no interessa a la dreta governant –hereva directa del franquisme- cal desviar l’atenció d’un fet moralment execrable i políticament impresentable, com els assassinats de civils per part de la dictadura franquista, cap a resolucions i dictàmens pretesament “legals”, per paralitzar la iniciativa de recuperació de la memòria històrica i de rehabilitació de la dignitat dels executats.

          I què passa amb l’AVE a Castelló, reiteradament reclamat pels “populars” –amb l’oblidat de Camps al capdavant- al govern central, quan no era del seu color? Què se n’ha fet d’aquelles invectives contra Zapatero, acusant-lo de no estimar –gens ni miqueta- als valencians, que no sufragava les despeses de l’arribada de l’AVE a Castelló? I ara què? Doncs ara el ministeri de Foment –dels “populars”- se’n desentén del tema i el PP “valenciano”, lluny de qüestionar una tal desafecció als valencians, la justifiquen amb allò de què “no hi ha diners”. Ha estat qui fa de consellera d’infrastructures de la Generalitat Valenciana, que ha explicat que això de l’AVE a Castelló és un projecte llarg i complex –a Zapatero li’l reclamaven ja i fàcil- i que suposaria una inversió de més de mil milions d’euros...i clar, Rajoy –que sembla estimar-nos tant als valencians- no està per la cosa, ara. La tal funcionària, però, ha reconegut ara –des de temps de Zaplana s’oposaren a una tal proposta per anar en contra de Catalunya-, que una tal iniciativa esdevé vertebral i rendible per constituir l’eix mediterrani i arribar a Europa a través de Barcelona. L’excusa, ara però, és que no hi han diners...per a això (?!)

          A Europa tampoc s’estan de tirar pilotes fora quan la ideologia –és a dir les vísceres- els demana una altra cosa: ara és Cameron qui s’ha posat al capdavant d’una iniciativa que qüestiona el projecte de la UE d’incorporar un 40% de dones –i per al 2020!- en llocs de responsabilitat empresarial i pública, quan ara mateix no arriben al 14% (!?). Efectivament, Viviane Reding, comissària de Justícia i Drets Fonamentals de la Unió Europea i defensora aferrissada d’aquella proposta, es troba amb l’oposició del Regne Unit i alguns altres països. L’excusa per oposar-se? –calcada del PP d’ací, per cert-: que no es pot posar límit a la capacitat de les “persones” anteposant la seua condició sexual –home o dona-. La raó? Que el masclisme militant de l’empresariat i la classe política conservadora europea –no la islamista o tercermundista, l’europea- no pot  consentir-ho. Heus ací com això de “tirar pilotes fora” és una pràctica de plena actualitat, fins i tot més enllà –o sobretot- de les competicions esportives.

Encara com ara la Justícia –amb majúscula- s’ha comportat i lluny de les decisions impulsades per la ideologia dels partits que nomenen als magistrats dels alts tribunals, ara el Suprem ha posat les coses al seu lloc, desautoritzant l’adjudicació de les llicències de TDT “generosament” distribuïdes pel govern valencià –amb protagonisme directe i entusiasta de l’emblemàtic Gonzàlez Pons, aleshores alt càrrec de la Generalitat Valenciana- a sectors tant addictes com tendenciosos i sectaris. Per començar, el no menys emblemàtic de Camps, encarregà a una consultora privada –i amiga- la valoració de les sol·licituds i així anà la cosa: en 13 de les 14 demarcacions o àmbits d’emissió, fou la mateixa empresa l’adjudicatària. I grups “nacionals” com Intereconomia, Libertat Digital o El Mundo es feren amb la majoria d’adjudicacions. Finalment un llarg i feixuc procés judicial ha posat en evidència l’arbitrarietat xulesca dels “populars” i la perversió culpable del PP en la manipulació de les administracions públiques on (des)governa.

Encara com.