Hi ha treballs, feines, activitats o
dedicacions, per les què u, no només renunciaria a cobrar un euro, sinó que
fins i tot pagaria gustosament...Tal ha estat la participació en un tribunal de
doctorat, de què m’han fet l’honor de ser-ne membre: efectivament, desprès
d’algunes tesis de llicenciatura –Rosa Mª Pasqual, Beatriu Segarra i jo
mateix-, dedicades a la personalitat històrica i humana de l’ “il·lustrat”
valencià i europeu, Josep Climent i
Avinent, s’ha defensat la primera tesi doctoral –entre nosaltres, perquè
Andrea J. Smitd, als EEUU, es doctorà amb Climent (!)- envers la figura del
personatge, a càrrec de l’estudiós –ara ja doctor- Camil Vàzquez i Artès. El
jove Dr. Vàzquez –“magistralment” dirigit pel Dr. Mestre, catedràtic emèrit de
la UVEG- fa temps que hi treballa: primer fou una anàlisi exhaustiva de les
“Plàticas”, és a dir de les prèdiques de Climent mentre fou prior de la
col·legiata de Sant Bartomeu a València –de la què únicament es conserva la
torre campanar, front al palau de la Generalitat, a la plaça de Manises- i,
ara, amb un estudi completíssim dels anys de catedràtic de filosofia de la
universitat valenciana, més la referència obligada a les dimensions social,
cultural, educativa i política del nostre bisbe, ha presentat una tesi que ha
merescut la qualificació d’excel·lent cum
laude.
Climent ha estat un dels referents
intel·lectuals de la meua vida, des que vaig abordar l’estudi de la seua
vessant educativa: fou alumne avantatjat de les aules de primeres lletres i de
gramàtica i llatinitat a Castelló, mestre d’arts, llicenciat i doctor per la
universitat valentina de principis del segle XVIII, catedràtic i mecenes
d’aquella casa, fundador de la càtedra “De
Locis”...i “ocupant” –per tant i merescudament- d’un lloc, a les parets del
paranimf, amb el seu retrat de l’il·lustre pintor Vergara. Passa, però, que per
allò de “primum vivere, deinde filosofare”
vaig haver d’aparcar la meua “devoció” a Climent, per dedicar-me primer a
opositar a places d’Inspecció i, desprès, a exercir-hi durant 33 anys,
compatibilitzant els últims,amb la condició de professor associat de la UVEG. Tan bon punt,
però, em vaig jubilar em posí a recuperar aquella figura emblemàtica,
“rescatant” la meua tesina, revisant-ne i actualitzant el seu contingut, que
derivà en un nou treball o reescritura biogràfica –“El bisbe Climent i la
pedagogia de la Il·lustració”-,
promovent la celebració del III centenari (1706- 2006) del naixement de Climent
a Castelló, a les universitats de València –UVEG-, de Barcelona –UB i Facultat
de Teologia- i de Castelló[1]
-UJI-. Finalment aquesta última –en coedició amb la Diputació de Castelló- ha publicat
els materials –conferències, ponències i comunicacions- generats en els actes
acadèmics i culturals d’aquella commemoració. I, així mateix, el Consell
Valencià de Cultura –CVC- ha acceptat promoure l’edició d’una “Antologia de
textos” de tan il·lustre personatge. Resulta, per tant, que Climent no és un
“cadàver històric” -com algú desafortunadament ha suggerit-, sinó una
referència històrica viva i de plena actualitat.
I tornant a la tesi recentment
defensada –i com no podia ser d’una altra manera, en un subjecte de tan
complexa personalitat-, a la magnífica exposició-resum de les més de
tres-centes pàgines del treball, s’han afegit les valoracions dels components
del tribunal i del propi director de la tesi, el Dr. Mestre –segurament el més
qualificat especialista en il·lustració a Espanya i dels millors a Europa-.
Així, el professor Pérez –secretari del tribunal- ha fet una magnífica glossa
de l’època i posat de relleu la complexitat de les corrents ideològiques del
moment –jansenisme, regalisme, probabilisme, tomisme...- Jo mateix he advocat
per focalitzar la figura de Climent des d’una perspectiva integradora, doncs no
ens trobem davant d’un bisbe a l’ús, sinó d’un personatge públic, de relleu
social, econòmic, cultural, educatiu i, fins i tot polític singular i
prestigiat. El Dr. Mas ha analitzat les contradiccions d’una personalitat tan
complexa i assetjada des de tants fronts –especialment Roma i Madrid- i les
funestes conseqüències que se’n derivaren, per l’animadversió de Campomanes i
que culminaren en la dimissió del seu càrrec de bisbe de Barcelona. Per la seua
part la Dra.
Corona matisà alguns dels plantejaments del doctorant i suggerí nous
enfocaments, a l’hora d’analitzar les obres socials i educatives de Climent.
Finalment,
el president Dr. Giménez, féu un recull integrador dels diferents enfocaments
del tema i es detingué, especialment, en la referència a una de les
intervencions emblemàtiques –i premonitòries del bisbe, en construir la primera
necròpolis extramurs –a l’actual Poble Nou-, la benedicció de la qual
s’escaigué en ambient de dimissió, amb el buit de les autoritats municipals i
borbòniques...i amb una prèdica en català, emocionada i valenta. Encara el
director de la tesi, el Dr. Mestre, advertia que a personalitats tan riques i
polivalents –ara Climent, però abans Mayans i tots els “il·lustrats” i, en
general, intel·lectuals de tots els temps- cal atansar-se amb modèstia i sempre
amb el benefici del dubte i la recerca permanent, perquè res sembla definitiu
ni inamovible en tan complexos personatges.
Així acomiadàvem Climent, en l’episodi
acadèmic de referència, deixant obertes les portes de la continuïtat en la
recerca de noves “aristes”, en una personalitat “polièdrica” com la de Climent
i en una època tan emblemàtica com la
Il·lustració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada