6 de novembre de 2018

Per pensar-hi... LA TRAGÈDIA DE PALESTINA: 70 ANYS DE LA NAKBA.



         Als sectors benpensants del nostre país, que encara s’entesten en “disculpar” la brutal reacció d’Israel –cent morts palestins per cada israelià i un poble sencer enderrocat per cada casa jueva-, com a dret a defensar-se de les agressions de Hamàs, pot ser convindria refrescar-los la memòria, de què el què està passant allà no ve de quatre dies i es el resultat natural –tot i que lamentable- de l’ocupació demolidora del territori palestí i la reducció dels seus habitants a empresonats  i captius.


Ja en 1897 el moviment polític jueu europeu o moviment sionista, accelerà la recerca d’un territori nacional o “llar segura”, per al poble jueu i, en
1916, se signaren els acords secrets Sykes-Picot entre la Gran Bretanya i França, pels quals les dues potències es reparteixen l’Orient Pròxim, amb la promesa de una futura independència, a canvi del suport àrab en el conflicte. El film de Lawrenç d’Aràbia ho descriu al detall.

A l’any següent, en 1917, en la Declaració Balfour, el govern britànic promet a lord Rothschild la creació d’aquella cobejada “pàtria nacional” jueva, en Palestina, alhora que defensa els “drets civils i religiosos de les comunitats no jueves presents en el territori”. Val a dir que solament el 5% de la població era jueva, els restants 95% eren àrabs palestins. Només dos anys desprès, el 1919 i després del colapse de l’Imperi Otomà, el Congrés Nacional Palestí, rebutja la Declaració Balfour i demana la independència de Palestina. En 1922 la Societat de Nacions confia a La Gran Bretanya el comandament sobre Palestina i l’administració britànica impulsa i promou la immigració jueva des d’Europa i des d’EEEE.


I arribem a 1947, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Resolució núm. 181, per a la partició de Palestina en un estat àrab i un altre hebreu. S’assigna el 55% del territori al futur estat d’Israel, tot i no representar els jueus més que 1/3 de la població. A l’any següent, el 1948 i desprès de nombrosos atacs als palestins, per part de les milícies sionistes, els britànics renuncien al mandat de les Nacions Unides, deixant el problema en mans de la pròpia ONU. És així com el 14 de maig Israel proclama la seua independència: es l’any de la NAKBA –Catàstrofe-, l’any de la destrucció de la terra i de l’exili, quan Israel mata a 13.000 palestins i força l’èxode d’uns altres 750.000, de les seues ciutats. Prop de 400 pobles palestins foren arrasats. L’ONU adopta la Resolució núm. 194, condemnant els fets i demanant a Israel que permeta el retorn dels refugiats. Israel ignora la Resolució, com féu en les dotzenes que la seguiren.


         Desprès de vint anys d’opressió i assetjament del poble palestí, per l’estat d’Israel, en 1967 i durant la guerra dels Sis Dies, contra Egipte, l’exèrcit israelià ocupa Cisjordania, Gaza, Jerusalém-Est, el Sinaí egipci i el Golán sirià. La Resolució  núm. 242 de Nacions Unides exigeix –novament en va- la retirada de les tropes jueves dels territoris ocupats. Israel no només ignora la Resolució, sinó que comença la implantació d’un sistema de control militar, cada vegada més brutal, en els territoris il·legalment ocupats, que provoca al 1987- la primera Intifada, sublevació popular general, per a demanar l’autodeterminació política i la independència de Palestina, que es proclama al 1988, pel Consell Nacional Palestí, amb Yaser Arafat com a president, alhora que reconeixia l’existència de l‘estat d’Israel.

Com que la situació, lluny de millorar empitjorava, entre 1993 i 1995 els EEUU promogueren una sèrie d’iniciatives, entre els representants de Palestina i Israel, anomenats Acords d’Oslo, que s’interpretaven com el primer pas cap al reconeixement d’un estat Palestí i l’inici de la retirada de les tropes israelianes dels territoris ocupats. Però durant l’anomenat “procés de pau”, Israel duplica els assentaments il·legals, en els territoris palestins ocupats, arribant a l’any 2000 als 350.000 colons il·legalment ocupants. Així, doncs, l’escalada de la violència militar israeliana, junt a l’augment continuat de l’ocupació de terres palestines amb la construcció de nous assentaments per a colons jueus, feien impossible la reconciliació i la pau. A tot això i com a mostra de la mala voluntat i perverses intencions del govern d’Israel, s’afegia la provocadora presència d’Ariel Sharon -el genocida dels camps de Sabra i Xatila- a l’esplanada de les Mesquites, a Jerusalem, considerada sagrada pels àrabs. La qual cosa provocà l’inici de la segona Intifada: milers de palestins moren massacrats per l’exèrcit israelià.

Al 2002 apareix una nova iniciativa de pau, ara de la Lliga Àrab que ofereix a Israel el reconeixement i la pau a canvi de la retirada dels territoris ocupats en 1967 i una solució al problema dels refugiats palestins. La resposta d’Israel és tan contundent com odiosa: envaeix militarment les ciutats palestines i comença la construcció del mur de separació, de més de 400 kilòmetres, que discorre per territori ocupat de Cisjordània. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya el declararà il·legal, però les obres no s’aturen.


En arribar a 2005 i no tant per la pressió internacional, com pel càlcul interessat dels israelians, es comença l’evacuació de 8.000 colons jueus, de la Franja de Gaza, per assentar-ne altres 30.000 en Cisjordània. Després de l’evacuació i la destrucció de les instal·lacions dels colons –perquè no se’n pogueren beneficiar els palestins-, l’exèrcit jueu tanca la Franja reduint els seus habitants a presoners. En 2006 se celebren eleccions democràtiques generals –per la pressió internacional- als territoris Ocupats amb la victòria de Hamàs, cosa que no agrada ni a Europa ni als EEUU que imposen sancions al nou govern, de les què resulta perjudicada la totalitat de la població palestina.

En aquest clima d’hostilitat, generat pels mateixos que pressionaven per a la celebració d’eleccions als territoris Ocupats i no aceptaren el resultat democràtic final –EEUU i Europa-, el febrer de 2007, els dos grups que aspiraven a governar els palestins -Hamás i Al Fatath- segellen els acords de La Meca, amb un govern d’unitat nacional que, malauradament, es trenca en juny i Hamàs es fa amb el poder a la Franja i expulsa als militants d’Al Fatath, mentre aquests i el president Mahmud Abbas es queden a la Cisjordania ocupada pels colons jueus. Israel inicia el bloqueig total de Gaza. Encara es fa un últim intent i a la Conferència de Pau de Anàpolis, auspiciada pels EEUU, l’Autoritat Nacional Palestina –ANP- i Israel es comprometen a arribar a un acord abans de 2009.

Mentrestant i fruit de la pressió del bloqueig israelià a Gaza, impedint el desenvolupament normal de la vida dels seus habitants, a la Franja, als que mantenien condemnats a l’assetjament continuat, apareixen les primeres reaccions armades dels ocupats, amb el llançament de coets casolans sobre territori israelià. La reacció d’ Israel, amb l’ “argument” del dret a defensar-se dels atacs terroristes de Hamàs no es féu esperar: tres setmanes d’intensos bombardejos indiscriminats sobre les poblacions de Gaza, invasió terrestre del poderós i mortífer exèrcit israelià, destrucció total d’infraestructures i edificis –inclosos hospitals i escoles de l’ONU-, tallament de tots els subministraments d’ajuda humanitària i més de 1500 morts i milers de ferits, entre la població civil palestina –més de 400, eren criatures-, front a 13 morts -bona part soldats- entre els jueus.


La indolència dels països civilitzats, la inoperància de l’ONU, el final del mandat de Bush –decidit protector d’Israel- i la divisió interna dels països àrabs, feren possible que Israel campés a voluntat per Gaza, davant del clamor internacional contra la massacre. Ara es (mal)viu un (fals)alto el foc interessat i còmplice, per un Israel que ja li ha perdut el respecte a Obana –si és que li’n tingué alguna vegada- i un Hamàs que no ha estat vençut i rep cada dia els atacs mortífers dels jueus, en “resposta” als míssils casolans dels àrabs i continua patint l’assetjament imposat per Israel, que no ha minvat desprès de l’assassinat dels cooperants de la flota “llibertat”, abordada per l’exèrcit jueu i –una vegada més- amb l’exculpació de propis i estranys. Això sí, Simon Peres, president democràtic d’un estat genocida, visita Espanya, tanca acords comercials milionaris en armament i és rebut amb tots els honor –i l’oprobi dels ciutadans honorables- pel rei  d’Espanya (!).


I en el context planetari actual, amb Trump de president dels EEUU, que aixopluga a l’ultradretà de Netanyahu, les perspectives són del tot tenebroses per als palestins i vergonyosament llunyanes per a la pau, la justícia i la dignitat del món “civilitzat”.




Cap comentari:

Publica un comentari