A cau d’orella NACIONALISME(S)

          Als media no se’n parla d'altra cosa, d'ençà que el Parlament de Catalunya ha aprovat, amb una majoria folgada, el dret de la ciutadania a ser consultada. Hi ha res més democràtic? Doncs sembla que no, perquè els polítics –de la dreta més reaccionària, però també de l’esquerra suposadament oberta i tolerant- no paren de ficar cullerada. No importa que la Constitució reconega l'existència d’un Estat plural, amb respecte a les identitats històriques dels territoris que l’integren. Això no sembla interessar als constitucionalistes, que veuen el trencament de la sagrada unitad de la nación española, en qualsevol relectura de la Carta Magna o en qualsevol intent d’atorgar als votants –ara catalans- el dret de decidir.

          I com és que el nacionalisme fa tanta por a alguns? O millor, com és que certs nacionalismes fan perdre els papers als que es qualifiquen de no nacionalistes? Anem per parts.

          El nacionalisme és un sentiment d'identitat i de pertinència a una col·lectivitat i conforma els costums, la llengua i el sistema de valors, d'un determinat grup humà. És, per tant, un projecte de vida  col·lectiu. Així autors com Isaiah Berlin, defensen la necessitat de pertànyer a un grup fàcilment identificable i aquesta necessitat ha estat considerada, des d'Aristòtil, com un requeriment natural per als éssers humans. Berlin afegeix que ignorar l'existència del fet nacional, manifesta una profunda incomprensió de la realitat social i constitueix un signe de sectarisme ideològic.

          Dit això cal reconèixer que no es poden posar tots els nacionalismes al mateix sac i d'exemples en tenim a abastament. Lamentablement la nostra benvolguda i “civilitzada” Europa –i més enllà- ha viscut i viu, situacions molt preocupants, generades pels nacionalismes expansius, colonitzadors i excloents i les subsegüents reaccions dels pobles agredits. Com ara el nacionalisme serbi o el croat envers el poble bosnià i el serbi, novament, contra el poble kosovar. O el nacionalisme rus contra el poble txetxè. O la pressió del nacionalisme francès envers Còrsega. O del nacionalisme anglès contra Irlanda del nord, ara en vies de solució. I al pròxim orient el genocidi del poble kurd, massacrat pels nacionalismes iranià i turc. O el calvari del poble palestí ocupat i sotmès al nacionalisme israelià. I més enllà, les amenaces del gegant continental xinès contra Taiwan, alhora que redueix al no res al poble tibetà. O –més enllà de l’oceà- l'anihilament dels misquitos, la desfeta del poble de Chiapas, la reducció a reserves del indis i les expropiacions contra els aborígens, al continent americà...    Existeixen, doncs, nacionalismes expansius, colonitzadors i excloents per tot arreu, que busquen anihilar els altres pobles i les altres cultures, perquè no suporten el pluralisme i la diferència.

           Fins i tot a casa nostra no estem a cobert d’un tal nacionalisme perquè, com apunta Fernández Sebastián, la hipertròfia del centralisme nacionalista espanyol durant la dictadura —al que qualifica d'asfixiant, obsessiu, casticista i excloent— ha contribuït a revifar les rèpliques nacionalistes perifèriques. I, lamentablement, amb l’arribada de la democràcia no s’ha sabut –o no s’ha volgut o no s’ha pogut- encarrilar el conflicte, que apareix com una assignatura pendent, per garantir una convivència estable, entre les diferents realitats nacionals de la Península. És el que torna a passar ara mateix, quan el PP –secundat per bona part del PSOE- adopta aquella mateixa actitud i aquelles mateixes pràctiques, deslegitimitzant tots els plantejaments nacionalistes diferents de l’espanyol. I així manipulant, sense vergonya ni rubor, els intents legítims dels territoris perifèrics, inicien una croada “nacional”, cridant al rearmament ideològic i al combat més ferotge contra els “separatistes”.

          Per quin delicte, però? Per demanar viure segons els paràmetres de la seua identitat, en el seu propi territori –llengua inclosa- i per plantejar la solidaritat interterritorial, com alguna cosa més seriosa que la transferència permanent de recursos, sense rebre ni tan sols el més mínim reconeixement. I qüestionant que, en un context democràtic consolidat, s’ha de poder decidir la forma de governar-se,  legitimant l'expressió de la sobirana voluntat del poble. És a dir l’exercici del dret a l'autodeterminació, reconegut per les més altes instàncies polítiques —l'ONU— i pel propi Joan Pau II i del que alguns “demòcrates” no en volen sentir a parlar i imposen el seu nacionalisme excloent, emparats en una Constitució, de la que fan la lectura que els convé.         

Déu faça! Perquè massa demòcrates “de tota la vida” no estan per la feina.