El
dia a dia d’un jubilat pot no
assemblar-se gens –o sí- al d’una persona en actiu. Evidentment hi ha
diferències, la major de les quals és la de no haver de “fitxar” i,
subsegüentment, la de no restar sotmès a un determinat horari ni a una
disciplina de calendari estricte. Així, un –o una- pot no llevar-se tan d’hora
–encara que l’hàbit de tants anys de matinar i l’edat, fan que es dorma menys-
i gaudir de llibertats com la d’emprendre viatge entre setmana o, en el nostre
cas- de fer escapades més llargues a Benicarló –de divendres a dilluns, per
exemple-. Fora d’això la “responsabilitat” que un –o una- s’imposa pot fer que
la dedicació a una determinada tasca –en el meu cas l’ Anuari de Psicologia, o
l’affaire Climent o l’atenció diària
al blog...- esdevinguen més constants
i denses de contingut, justament per disposar de més temps...Encara que això
–disposar de més temps- és més teòric que real: efectivament quan mon pare es
jubilà, acostumat com estava a dedicar tot el seu horari –de matinada encara de
nit a vesprada de nit fosca, inclosos els matins dels diumenges!- es dedicà
intensament al trosset de Montornés –hortet i jardí-, a les seues habilitats de
“manetes” –es muntà un talleret als baixos de la casa- i a ajudar a la mamà en
les tasques domèstiques. I em deia, en preguntar-li jo com li anava la
jubilació: “no tinc temps de res, Marquitos”. “Com”? inquiria jo: “ara que no
tens que anar a la fàbrica, no tens temps de res?”. I ell m’enumerava la quantitat
de coses que feia i les que volia fer i no arribava.
Doncs
ara l’entenc, perquè des que estic jubilat... tampoc jo tinc temps de res. I és
comprensible perquè, en disposar de “tot” el temps, et proposes abastir aquells
projectes als quals en la situació anterior d’actiu no podies sinó encetar-los
–llegir, escriure, investigar...- I ho fas amb tanta il·lusió i amplitud –i
candidesa- que acabes no arribant on t’havies proposat. Altrament, com que la
“fama” dels jubilats és la què és, sempre et cau alguna comanda: “ara que estàs
jubilat...” –et diuen- i et van atribuint tasques: la direcció de l’Anuari, la
presidència del Fòrum Europeu al País Valencià, col·laboracions diverses als
mitjans, revisió de materials i projectes...I com que, tot i la condició d’
“expert” en el tema de l’aprenentatge, encara no he “aprés” a dir que no, vaig
acumulant encàrrecs... Si a això s’afegeix que un encara té alguna inquietud
intel·lectual, va generant iniciatives –ni que siguen menors, com el cas
d’UNITS- o fent-se còmplice d’altres –com la de la nova associació de
professors jubilats de la
UVEG-. I, clar, arriba un moment que “no tens temps de
res...”
I
per a mostra un botó: a les 8.30 –hora més que prudent- del matí, amunt i
desprès d’esmorzar cap a la “feina”, si no haig de passar per la fotocopiadora
o pels bancs...I allà a obrir l’ordenata, afegir del pendrive els materials que duc de casa –cartes als diaris, textos
revisats i col·laboracions vàries-, donar-los eixida i obrir el correu, amb una
trentena d’e-mails diaris –o centena
o centenes, si fa dies que no ho faig, com després de vacances-. Això m’ocupa
molt de temps, perquè tinc el costum de contestar-los tots, a més dels què, per
pròpia iniciativa faig tramesa i dels què periòdicament he de preparar –com els
de publicitació de l’Anuari, els relatius al blog i els que per alguna causa “perduda” –per més que justa, clar,
com el cas de la conducta genocida i cínica d’Israel, que no passa dia que no
se signifiquen-. A més cal anar revisant l’agenda o el directori per porgar-lo
i actualitzar-lo. Altrament i tot i que no en soc afeccionat, l’accés a internet es fa indispensable i he hagut
d’obrir una carpeta de “favorits” amb webs d’interès. I així em passa pràcticament
el matí, amb algun intermedi per fer algun passejonet pels voltants.
Això
sense comptar amb les “visites” o les “salutacions”. De les primeres en tinc
poques, clar, sobre tot en deixar la docència del CAP, però alguna en ve, com
ara una companya d’estudis de Paco Gràcia, que s’ha quedat sense feina –en una mena
de consultora d’organització de centres- i volia presentar-se a oposicions de
secundària. La vaig atendre amb gust, donant-li la meua perspectiva del tema,
li vaig oferir la meua documentació del CAP i la vaig adreçar a algú de la Inspecció –Vivas i Àvila-
que feren aquella oposició i a Vicent Bueno, que coordina els serveis
psicopedagògics i, un cert temps desprès, el propi Paco em deia que l’havia
“convençuda” fins al punt d’estar estudiant de valent...Tant de bo. També he
hagut d’atendre a una antiga alumna, que em buscava per la meua condició
d’inspector d’educació, en demanar-me parer per a l’escolarització de la seua
filla i em localitzà a la Facultat. Certament la Mònica ha madurat, perquè
era una estudianta un pèl entremaliada i ara m’han visitat ella i Amèlia,
aquesta última del Pràcticum i les he
animades a les dues, oferint-los materials i convidant-les a col·laborar en
l’Anuari i a començar a preparar la tesi, per la qual cosa vaig fer un primer
contacte amb Manel, de Bàsica, de qui m’he fet bon amic i col·laborem en Units
i en algun projecte d’investigació subvencionat per l’AVL. Més dinàmic era el
contacte diari amb la gent del departament, quan encara gaudia de despatx a la
Facultat i Oto no deixava de fer-me comandes quasi diàries: que si localitzar a
Isidre, el secretari de la SVP,
que si parlar amb uns i altres pel tema de l’Anuari, que si ha arribat la
subvenció, que si l’anada a tal o qual congrés... I de tant en tant apareixia
Josep Maria Peirò, amb el què m’uneix bona química i ens saludàvem amb afecte,
tot i estar jo despenjat del tot –o quasi, perquè encara soc membre de la Unitat d’Investigació que
ell comanda i ara és un institut universitari –IDOCAL-. Fora d’això encara hi
mantenia alguns contactes amb l’aleshores secretària del departament –Lucia-. O
amb MªÀngels o Mª Jesús o...També acomboiava als becaris i doctorands envers
l’Anuari, convidant-los a col·laborar-hi, com a Cristina, una eslovena que ja
parla un castellà impecable i comença a dir alguna cosa en valencià, gràcies a la
meua insistència. O a Gossia, polonesa. També he convidat a Lucas, un argentí
que fa la tesi i l’he obsequiat amb un número d’OGE –la revista del Fòrum
d’administradors-, dedicada al liderat transaccional, que sembla l’està
treballant. També estic en contacte diari amb Hugo, el becari xilè de Josep
Maria i doctorant, que em trau de compromís en l’ordenata dia sí i dia també i
amb Violant pel tema de l’Anuari.
En
general, però, estic relacionat encara que independent i això em dona llibertat
alhora que em manté socialitzat, que per a un jubilat no és poc.
De
moment...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada