Trobar-se la família ha arribat a ser com la
conjunció a l’univers de determinats astres: ja és difícil coincidir i això que
no som més que cinc -Tere i jo i els tres fills, Marc Vicent, Mª Rosa i Pau-.
Finalment, en ple estiu, ens hem reunit a la senieta de Benicarló, abans que el
major retorne a Barcelona, la xicona es reincorpore fins i tot encara en
vacances –les servituds de ser càrrec directiu- a l’escola i Pau aborde la
preparació d’oposicions de secundària –cicles-, ara que sembla s’ha decidit.
Convidava Marc Vicent, agraït perquè tots hem prestat alguna col·laboració en
el tema de la casa que té llogada a València: Mª Rosa es desplaçà i quedà en la
llogatera, nosaltres els pares ens ocupàrem de substituir el vell frigorífic
per un de nou i Pau desallotjà el pis de mals endressos. Així que ens hem anat
a dinar al port de Benicarló, a una pizzeria i hem estat la “mar” de bé,
menjant pasta –pizza, lasanya, canalons...- amanida amb unes bones ensalades i
tot “regat” amb vi blanc, gasosa, cervesa “sense”...i aigua, perquè en la
beguda tenim divisió d’opinions.
Ho hem passat bé i
ens ha complagut la conversa i la companyia, desprès de contactes esporàdics i
no coincidents, perquè ells a Benicarló van venint, però espaiadament: Mª Rosa,
per exemple, s’està amb sa mare mentre jo faig de fill portant, a mon pare a
Benassal. A Benassal o a Ares, els xicons també s’allarguen i em relleven a mi
alguns dies, a més d’acudir a la senieta: Marc Vicent en estades més llargues,
bé que combinades en escapades a València, Xàtiva o Turballos. I Pau, en esporàdics caps de setmana o en
alguna estada excepcionalment un poc més llarga, per ajudar-me en atendre el
jardí o alguna feina més feixuga –traure el pou, netejar la bassa, reparar
alguns desperfectes...- Perquè clar, cada fill té una “especialitat”: Marc
Vicent i Mª Rosa tenen més tirada a ajudar a sa mare a la cuina i en temes
domèstics i els moments d’esbarjo els dediquen, la xicona, a fer esport i anar
en bici pel terme i Marc Vicent a llegir què és la seua dèria total, sempre
carregat de llibres als viatges i amb una tona –o més- a casa seua a Barcelona,
on ja no li’n caben més. Mentre Pau fa excursionisme o tecleja el piano
mecànic...
Fora d’això el dia es
completà amb la cantada d’havaneres en plenes festes de Sant Bartomeu, a la què
portàrem també a Rosita, l’amiga de Tere i a la què, enguany ens acompanyà Pau,
també: Mª Rosa ja s’havia posat en viatge cap a València i Marc Vicent preferí
quedar-se a casa llegint... per variar. La cantada d’havaneres és –per al
nostre gust- dels pocs espectacles populars, civilitzats i agradables, enmig
dels sorollosos concerts que hem de suportar fins a la matinada, dons se senten
de tot el terme, atesa la càrrega decibèlica bestial, sense la qual sembla que
no hi ha festa...O els bous a la mar, on de tant en tant algú se n’ofega per la
burrera dels brètols, que no assosseguen si no és fent-ne alguna de grossa, infringint
patiments innecessaris i injusts a l’animal. Ara els bous de carrer que, amb
l’excusa de la tradició, a Catalunya, s’han salvat de la prohibició que afecta
a les corregudes de plaça, també es troben al punt de mira dels antitaurins,
que han començat a qüestionar-los. No crec que se’n sortiran, perquè a més de l’espanyolisme
tronat que abunda per tot arreu, a les terres de l’Ebre –com a bona part del
País Valencià- el costum es troba del tot implantat. Com a mínim, però, s’haurà
d’anar amb més compte en no martiritzar els animals.
Així que ens
plantàrem a la platja del Morrongo, ja de nit fosc, amb les cadires d’anar a la
mar i ens instal·làrem, com tots els anys, a la sorra enmig de la gent: un any
més i en van... quants? I clar, la similitud d’esdeveniments els fa més propers
en el temps: per exemple sembla que no ha passat un any –o dos o més- de
l’anterior concert d’havaneres, en canvi el Nadal passat es veu molt més
lluny...I com tots els anys les havaneres clàssiques que desperten “passions”:
“l’Avi”, el “Vell pescador”, “Mariner de terra endins”, “La bella Lola”,
“Cuando salí de Cuba”, “La paloma”, “Torrevieja”... i algunes de noves que el
grup d’enguany –“Balandra” de Reus- ens ha obsequiat, amb èxit. Encara com la
catalanitat dels intèrprets i el fet de fer tota la presentació en català
–alguna cançó, lògicament en castellà- no genera cap problema artificialment
promogut pels “populars” -que no paren d’atiar conflictes- entre els
assistents, majoritàriament forasters –aragonesos en la major part-.
I jo ho he passat bé
canturrejant els trossos de les què em “sonen” poc o molt, perquè -per si algú
no ho sap- tinc encara la frustració al damunt d’haver estat component de l’scola cantorum, del temps dels escolapis:
el cas és que sembla que no tenia –i encara en tinc, ep!- mala veu. Em passa
com a Raimon (!) que els anys no ens han afectat el timbre de veu, altres coses
sí, però la veu els de la nostra “quinta” encara la mantenim potent. Així que
recordant el temps de la nostra estada a Girona –per la referència a Palafugell-,
he corejat allò de... “El meu avi va anar a Cuba... a bord del català...el
millor vaixell de guerra...de la flota d’ultramar...el timoner i el meu avi...i
catorze mariners...eren nascuts a Calella...eren nascuts a Palafruguell...” Per
acabar amb allò de “moriren al peu del canó...tingueren la culpa –com de tantes
altres desgràcies planetàries- els americaaaaans”. I l’espectacle de “la bella
Lola” amb tot de mocadors al vent i allò de “...en aquel abrazo creí morir...” També en la cançó de Torrevella m’he
explaiat, recordant els fragments que apareixen transcrits en el meu llibre
“Rodant, rodant”, quan el xofer que duu a la colla d’adolescents pel país i els
seus tutors, es destapa cantant: “Esssssssssss Torrevieja un espejoooooooo...”
I encara un record d’infantesa amb les altres dues havaneres –“Cuando salí de Cuba...” i “La paloma...”- Ambdues eren peces
obligades a les festes d’Ares i tot i la precarietat de la “banda” de l’agutzil
–Mestre- aconseguien emocionar els assistents –la gent del poble i les poques
dotzenes d’estiuejants habituals, entre ells nosaltres-. Efectivament i
excepcionalment amb el reforç del pare dels “valencians” –Dn. Virgilio- que
també tocava la trompeta, l’agutzil i els seus músics interpretaven allò de “Cuando salí de Cuba...” Era de nit fosc,
al mig la plaça, tot animant el “cotarro” per encetar el ball pla de les
festes: a l’agutzil se li inflaven els moflets i es posava roig, movent els
dits sobre els botons d’aquella atrotinada flauta de llautó...Hi havia el baix
que donava el ritme de fons i el clarinet que repuntava les notes altes...i el
tabal. El tabal el tocava el tio Joanet, germà de l’agutzil i l’home de la tia
Carme, sempre amb una punta de cigarret a la boca, ni que estiguera apagat...i
el bombo. I això era tota la banda. Bé, encara més excepcionalment, s’afegia el
germà de la tia Soledat – “Sarionet” li deien de mal nom-, un venerable ancià
–o això ens semblava a nosaltres- que tocava un flautí, una mena de dolçaina,
amb la cunya als llavis per bufar...
Doncs era prou per
animar la festa i a la gent a ballar. De tant en tant paraven de tocar i feien
un descansonet, pobres, i l’agutzil aprofitava per netejar de saliva la seua
trompeta, amb uns colps que la feia caure –ecs!-. També la banda feia de passa
carrer pel poble, amb les mateixes cançons i algun pasdoble afegit, en anunciar
les festes o darrere la processó de Sant Bertomeu i Santa Elena, patrons del
poble, encara que aleshores no tocaven “Cuando
salí de Cuba...”, clar, sinó alguna sintonia pròpia de la cerimònia
religiosa. I això em recordava –per haver-li-ho sentit a dir a mon pare- que
ell arribà a tocar el clarinet, d’oïda i molt jovenet, doncs als quinze anys ja
baixà a Castelló. I així recordava la solfa que estudiava: “sol do(n) do(n), si
la si do(n) do(n), si la si do(n) do(n), si la sol fa, sol si la, si la sol si
la, si la sol si la, si la sol fa...” Sense instruments em ve a la memòria que,
en alguna ocasió festiva, a la sobretaula algú entonava allò de “Si a tu ventana llega una
palooooma...trátala con cariño que es mi persoooona... Ay chinita que si....ay
chinita que nooooooo...Ven conmigo chinita...a donde vivo yooooo” i
aplaudiment dels assistents, ben predisposats, a més, pel dinaret i els tragos
de vi negre –i amarg!- de la bota que passava de mà en mà. També algú
s’arrancava amb la jota dels carreters de Calanda: “Ya vienen los carreteros, carreteros calandianooooos”... que
semblava enamoraven a les mosses del pobles per on passaven...
En això que han fet
mitja part –no els músics de la banda de l’agutzil, sinó els de les havaneres-
per la tradició ja consolidada del “cremadet” que s’estava preparant allà al
costat, amb el rom en flama, afegit al cafè. I tots cap allà amb recel per si
s’acabava...a fer cua i com que tenim dues mans, doncs amb un gotet a cada mà
tornàvem al lloc, on ens esperaven la mamà i Rosita. Tere no en volia per si no
dormia...però com es trobava un poc refredada feu una excepció i en
prengué...mmmmmm...Sembla que aquell “calentet” li sentà bé. Tot seguit més
havaneres en la segona part i el final triomfal de l’ “Avi” i com que la gent
aplaudia amb ganes la propina d’ “El canó de Palamós” una antibel·licista molt
corejada. I encara ens obsequiàrem amb un gelat abans de retirar-nos i
acompanyar a Rosita a casa. Fou a la “Xixonenca” què és la què més fama té, des
del temps dels pous de la neu i les collites d’ametles, d’aquell indret del
País...
Dia complet i fins a
l’any que ve si tenim salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada