Per pensar-hi... APRENENTATGE COOPERATIU

Resulta evident que l’aprenentage individualitzat –que no individualista- esdevé imprescindible per garantir l’assoliment dels continguts curriculars i de les conductes adients, per arribar a considerar a una persona ben formada. No és prou, però: cal alternar –o complementar– aquella estratègia personal amb plantejaments metodològics grupals o d’aprenentatge compartit i, millor encara, solidari. Tal és l’experiència didàctica –docent/discent– que viuen cada dia un bon grapat de centres escolars, com ho féu –fins a la seua desaparició per la redistribució de la població escolar del districte– l’antic institut de FP “Tirant lo Blanch”, ara IES de la carrera de Malilla, a la ciutat de València.

Entre les estratègies d’aprenentatge grupal i en el context dialògic d’aquella modalitat, mereix una atenció especial l'aprenentatge “cooperatiu”, tot i que aquesta metodologia no és nova. Té els antecedents més sistematitzats en els autors anglesos, que introduïren l'anomenat monitoring, com una estratègia per descarregar al mestre –en aquelles aules farcides d’alumnes– de certes activitats rutinàries i mecàniques, per tal que es pogués dedicar amb més intensitat a treballar aprenentatges més complexes. Aquelles tasques de consolidació de nivells instrumentals –lectura, escriptura i càlcul elemental– solien encomanar-se a alumnes avantatjats i de més edat, que les exercien envers els més menuts. Fins ací la història, perquè unes semblants estratègies cobren actualitat, en recuperar-les per afavorir la integració acadèmica i social positiva de l’alumnat de nou ingrés, mitjançant l’ús de tècniques de treball “cooperatiu”. I això perquè:

·        Es detectà un distanciament entre les necessitats reals de l’alumnat –sobretot de nou ingrés–  i els coneixements que s’impartien.

·        El llenguatge utilitzat a les aules resultava –especialment per als alumnes  nouvinguts– sovint, allunyat i inintel·ligible.

·        A més de la necessitat de superar l’aïllament dels recentment ingressats en el seu deambular pel centre.

Així, doncs, el projecte defensa, per una banda, un aprenentatge bidireccional: des de l’alumnat –que interpel·la– al professorat –que dóna pistes–. I des del professorat –que qüestiona– a l’alumnat –que busca alternatives– i, novament, des de l’alumnat –que pren iniciatives– al professorat –que acompanya el procés–.  A més, però, alguns alumnes dels cursos superiors intervenen com a “professors” d’aquells alumnes de nou ingrés, que presenten alguna problemàtica d’aprenentatge o d’integració. Així els rols –professor/alumne– són intercanviables i l’alumnat de més edat s’incorpora amb naturalitat a la tasca docent, esdevenint "professors" d’altres alumnes –més joves i de cursos inferiors–. Es tracta de crear estructures de recolzament, mitjançant les quals els xicons i xicones amb carències –acadèmiques o de socialització– poden ser ajudats per altres companys. En concret es plantegen els següents objectius:

·        Fomentar el creixement personal i la consolidació de l’autoestima.

·        Prendre consciència de l’aprenentatge com una tasca que es pot compartir.

·        Crear xarxes d’ajuda mútua.

·        Desenvolupar patrons de comportament solidari.

Així s’elimina la càrrega de poder en la relació educativa, atès que els dos actors –docent/discent– se situen al mateix nivell i a la transmissió de conceptes s’afegeix la transmissió de comportaments, alhora que s’invita l’alumne a reflexionar críticament sobre el seu propi procés educatiu. I tot això que es planteja com a prolegòmens de la intervenció, s’avalua des de la pràctica i amb el referent del diari personal i la guia d’observació dels tutors. I així de l’aprenentatge “cooperatiu” resulta:

·        Una millora en la comunicació amb els altres, en un clima de confiança i empatia.

·        Es crea la necessitat d’aprendre, de discutir i de raonar.

·        Es treballen estratègies globalitzadores i de transferència d’aprenentatges.

·        S’adquireixen habilitats en l’ús de recursos i materials.

·        Es desenvolupa una actitud positiva envers l’aprenentatge compartit.

·        Es fomenta un clima de llibertat i seguretat que afavoreix l’estabilitat emocional dels subjectes.

·        S’assoleix un progressiu protagonisme i es consolida l’autonomia personal en la presa de decisions.

El “diari personal”, inclou la foto del petit grup de docents i discents, les expectatives que es planteja el propi alumne/a envers l’experiència que s’inicia, l’enregistrament de la data, hora i durada de l’activitat, el contingut i resultat de la sessió, l’estat d’ànim amb què s’ha abordat... Mentre que a la “guia d’observació” per als tutors hi cap: la composició, consistència i continuïtat del petit grup, l’assumpció de rols i iniciatives dels membres, durada i ubicació de les tasques, temàtiques, recursos i materials, estratègies metodològiques, responsabilitats assolides i "clima" o component afectiu i relacional de l’activitat. Altrament es programen sessions mensuals de posada en comú de l’experiència amb els tutors, a partir de les dades del “diari” i de la “guia”. I  es complementen amb una entrevista personal per tal de "prendre-li el pols" al decurs del projecte i detectar el grau de satisfacció –benestar acadèmic– o insatisfacció dels protagonistes.

Així es va fent camí cap a un aprenentatge docent-discent més participatiu, solidari  i consolidat que implica a tot el col·lectiu –mestres i alumnes– des dels paràmetres i estratègies del treball cooperatiu.