Els lobbies jueus de tot el món
han recordat els milions de víctimes del nazisme als camps d’extermini de l’Holocaust. Certament fou un episodi dramàtic
que clama al cel i la humanitat hauria d’evitar repetir-lo, com Israel
–convertit de víctima en botxí- sembla entestat en protagonitzar, ara en el
genocidi del poble palestí. Efectivament, des de l’any 1948 –el següent de la proclamació per la ONU de
dos estats: Palestina i Israel- o any de la NAKBA –Catàstrofe-, la violència sionista ha desfermat
una cursa boja i genocida: els primers 13.000 palestins morts; l’èxode d’uns
altres 750.000; prop de 400 pobles palestins arrasats; ocupació de Cisjordania,
Gaza i Jerusalém-Est; mortaldat de civils als camps de Sabra i Xatila, per
milícies proisraelianes; implantació de control militar, que provocà –al
1987-
la primera Intifada;
assentaments il·legals continuats, en els territoris palestins ocupats; inici
de la segona Intifada: milers de
palestins moren massacrats per l’exèrcit israelià; construcció del mur de
separació, de més de 400 kilòmetres, que discorre per territori ocupat de
Cisjordània; pressió del bloqueig israelià a Gaza i invasió terrestre amb la
destrucció total d’infraestructures i edificis –inclosos hospitals i escoles de
l’ONU-, amb més de 1500 morts i milers
de ferits, entre la població civil palestina –entre ells 400, criatures-... Mentrestant
l’ONU fa proclames per a la pau i aprova reiterades resolucions de condemnes al
govern d’Israel, que les ignora fins a dia d’avui i manté bloquejades les
preteses converses de pau, amb la inoperància de les Nacions Unides i la
perplexitat de la comunitat internacional. Per a quan el reconeixement del
genocidi palestí a mans de l’estat d’Israel?
I per a quan la restitució dels
diners estafats als estalviadors? Ja és vergonyós que el BCE i les institucions
monetàries s’apressaren a “auxiliar” els bancs
depredadors –bankia al
capdavant-, oblidant que els enganyats foren els inversors, en les maleïdes
“preferents”, quan canviaren els seus estalvis, des de la “llibreta” de sempre
a aquells “fons” (!?) Ara hem sabut que els tals bancs s’han “recuperat” –sense
tornar els diners als clients estafats- i que ja estan en condicions de
reintegrar els capitals prestats pel BCE. I què hi ha de tornar els diners als
estalviadors enganyats? L’estafa clama al cel, sense que els bisbes
–suposadament entesos en les coses d’allà dalt- han obert la boca per defensar
els ciutadans enganyats i les famílies empobrides per la cobdícia dels banquers,
no per casualitat bons amics dels “populars”. Tant de bo els Rato i els Oliva
–i tuti quanti implicat- siguen
“empaperats” pels tribunals i els clients estafats puguem recobrar els nostres
estalvis.
I el “serial” Urdangarin no amaina: Ara el jutge processa
al secretari de les infantes –per no processar a la infanta Cristina?-,
funcionari de la Casa del Rei i tresorer del famós instituto Nóos, entitat façana que s’engolí més de sis milions
d’euros públics, especialment procedents dels governs de Camps i Matas, que
obsequiaren generosament al gendre de Joan Carles. És evident que la monarquia
no passa pel millor moment i li creixen els “nanos” per dins i per fora. Pot
ser ha arribat l’hora de dimitir i deixar pas al príncep Felip, al què no se li
coneixen affaires sentimentals ni de
caça major ni de malversació. O convocar un referèndum per demanar a la
ciutadania si (no) vol la monarquia, com a forma de govern de l’estat.
Aleshores la democràcia espanyola fins i tot començaria a ser creïble.
Com tampoc amaina el “serial” de
l’aeroport –sense avions- de Castelló,
que ha tornat a ser notícia: primer perquè s’ha llogat per fer curses de bòlidos a les pistes d’aterratge (!),
sense que la Generalitat haja estat consultada, només per obra i (des)gràcia
del cacic –encara- de les terres de la Plana, Carlos Fabra, que continua fent i
desfent al seu (mal)gust, com a amo i senyor de la “província”. I segon perquè les
instal·lacions aeroportuàries s’han venut a preu de saldo, amb versions
contínuament desmentides i rectificades: que si dos-cents milions, que si només
cent i els altres cent serien per posar-lo en funcionament i ara per 87,5
milions tot inclòs, quan -que se sàpiga- n’ha costat tres vegades més. Algú
hauria de ser processat per una tal malversació i estafa gegantina dels cabdals
públics i millor que no siga Fabra, perquè els seus advocats s’han rigut de la
justícia, des de fa més de deu anys que dura el “plet” al jutjat de Nules. Heus
ací com ha acabat l’ “aeropuerto del
abuelito” que Fabra i Camps inauguraven amb tota la solemnitat –i la
barra!- en vespres de les últimes eleccions –o el què fora la campanya
mentidera i vergonyant de Rajoy-.
I com no podia ser d’una altra
manera. Un informe de l’Associación
Estatal de Directores y Gerentes de Servicios Sociales han atorgat un
suspens majúscul a la gestió de la llei
de dependència i denuncien que València esdevé la comunitat més maldestra,
en tant que ha suposat una perversió i un incompliment flagrant de la llei
estatal. Camps i el seu home de (des)confiança, a la conselleria del ram en
aquell moment, l’opusdeïsta de Cotino, haurien
d’explicar com boicotejaren –de manera descarada- els intents del govern de
Rodríguez Zapatero d’atendre al sector de la població més desassistit i
necessitat de suport. I com els bisbes es mostraren tan poc caritatius, en no
obrir la boca en favor dels “dependents”, mentre defensaven amb contundència
els interessos “espirituals” –les finances clar-de la conferència episcopal.
Encara
com, el Tribunal de
l’Associació Europea de Lliure Comerç –EFTA en anglès- ha donat la raó al
govern d’Islàndia, en no haver fet costat -ni assumit les pèrdues-, en la
gestió maldestra i corrupta de determinats bancs, com han fet altres governs
–el d’Espanya, per (mal)exemple-.
Encara com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada